Els dos reis indiscutibles d’aquesta branca són el pejoratiu vagarro i el col·loquial vagància

Una manera útil d’aprofitar les hores que la vaga de professors ha deixat lliures –descomptant les dedicades a anar a la mani, no cal dir-ho– seria endinsar-se en les interioritats d’aquesta família verbal. Perquè us asseguro que és ben entretinguda. Començaré per dalt, per la mare, que la cosa val la pena. I el primer que diré és que de les dues grans branques en què es bifurquen els fills de vacare, ‘estar buit, ociós’, és a dir, de vagar, la nostra protagonista pertany a la dels vulgars, que en total són una vintena: vaga, vaguista, desvagat, desvagament... Inclou un farcellet de força poètics, vagarós, vagarejar i vagareig (els vagarejos ociosos dels poetes han donat grans versos a la història de la literatura), que atenyen el cim a mesura que el sufix s’enfila: vagarívol i vagarívolament. Ja m’agradaria veure qui és el maco que troba el context escaient per fer-ne servir qualsevol dels dos. Com és costum, també hi ha les ovelles negres de la família, que ningú acaba de saber què volen dir: vagassejar (‘fer el dropo’) i vagatiu (sinònim del verdaguerià vagarós, és a dir, ‘ociós o desocupat’). Ara bé, els dos reis indiscutibles d’aquesta branca són el pejoratiu vagarro i el col·loquial vagància. En realitat el primer és una mica dubtós. El diccionari afirma que no és del tot clar que derivi de vagar, perquè els derivats amb el sufix -arro es formen gairebé sempre sobre substantius, i suggereix que podria ser un paral·lel d’abegot (abellot) i la variant bagot, amb canvi de b- per v- per influx de vagar (en el sentit d’‘errar a la ventura’), verb adient per al mascle de l’abella. Tenint en compte, a més a més, que un bagot és un gotim de raïm, disquisicions filològiques com aquestes resulten una mica complicades per a nosaltres, certament, que en matèria etimològica poder sí que som una mica vagarros. Quant al segon, vagància, temo que paga la llufa d’haver estat considerat un castellanisme (tal vegada per la freqüència amb què sortia als tebeos de Mortadelo y Filemón), perquè és una paraula ben eixerida. Sorgeix, a més, d’un adjectiu tan trempat com vagant, també sinònim de vagarós però amb més tirada a formar sintagmes. Així tenim el fantàstic clergue vagant, que designa els estudiants de mossèn que a l’edat mitjana anaven fent el rodamon per l’ídem, i els misteriosos béns vagants, ‘que es troben sense cap titular de domini’. La setmana entrant repassarem els derivats cultes. Mentrestant, bon estudi i una abraçada de força als professors combatius.

Els dos reis indiscutibles d’aquesta branca són el pejoratiu vagarro i el col·loquial vagància

Vaga (I)