La potència veritable d’aquesta branca rau en el grup de vacar

La setmana passada, aprofitant les hores ocioses a conseqüència de l’absència de mestres a classe, ens vam enfonyar en els misteris d’aquesta família tan suculenta. Ens vam fixar en la vintena de derivats de la mare, vagar, que baixa de vacare, ‘estar buit, ociós’. Avui veurem la segona branca, és a dir, els cultes. Una vintena més, si fa no fa. Que comencen amb un ramellet d’allò més curiós: evacuar i els seus fills, evacuació, evacuador, etc. La gràcia d’aquest verb és l’especialització en el doble sentit de ‘buidar de gent’ (per exemple, un edifici en flames) i ‘buidar l’intestí’. Les associacions d’idees, com de vegades les comparacions, són odioses. Però la potència veritable d’aquesta branca rau en el segon grupet, el de vacar. Es tracta d’un verb molt especialitzat (per això és d’origen culte), perquè cenyeix el sentit inicial de vagar a ‘no estar ocupat un càrrec o una plaça’. Seria com un sentit funcionarial, per dir-ho així. Dels tres mots que ha engendrat, tenim molt present vacant (“ha quedat una vacant al departament”), així com el plural del segon, vacança, però ens sol passar per alt el seu significat en singular, que és molt obvi: ‘Estat d’un càrrec mancat de titular’. Ara, el veritable marginat de casa és la pobra vacació, sinònim de vacança –si te’l mires un moment de prop i sense pressa te n’adones de seguida–, que arrossega una llufa descomunal de castellanisme en la versió en plural (i això que vacacions era la manera com es va anomenar aquesta fase de vagareig durant bona part del segle XX. Tal vegada perquè la normalització posterior al franquisme la va posar al mateix sac que els entranyables però, aquests sí, incorrectes veranejar i veraneig). Per acabar, l’últim grapat de derivats culte sí que podríem dir que són els extravagants. Davallen de vacu, ‘buit’, i, fora de vacuïtat, es tracta de mots amb una freqüència d’ús baixíssima, com és fàcil de deduir atès que pertanyen al camp especialitzat de la medicina: vacúol (‘espai intracel·lular’), vacuolar i vacuolitzat, vacuoma (‘conjunt de vacúols’) i els compostos vacuoextractor i vacuòmetre. I aquí s’acaba la família. Ho recalco perquè no és infreqüent veure acudits que relacionen vaga amb l’adjectiu vago, inexistent en català. El que sí que tenim és vague, però no vol pas dir ‘dropo’ ni ‘gandul’ sinó ‘inconcret’, i també ‘errant, que es difon ça i lla’. I tampoc deriva pas de vacare sinó de vagus, ‘vagabund’, i també ‘errant, indefinit’. Ves que el dropo no sigui el cervell de qui engipona un acudit tan poc enginyós.

La potència veritable d’aquesta branca rau en el grup de vacar

Vaga (i II)