Trobo petits bocins d’evasió en la 'tele vintage', posant Teledeporte

Doncs això, que el que estem vivint és una gran merda. És cert que hi ha qui diu que en traurem coses bones. Segur. No en tinc cap dubte. Segur que prioritzarem el que realment té valor a la vida. Que valorarem molt més sopar plegats amb els fills i conversar amb calma de tot i de res. Segur que entendrem que això és molt més important que intentar atrapar el remolí del dia a dia amb la nostra feina, les seves extraescolars i els entrenaments esportius i els partits del cap de setmana. Segur que obrirem els ulls. Més que els ulls, la pell. I segur que prioritzarem anar a veure els pares i, per tant, ho farem més sovint. Segur que assaborirem profundament cada abraçada, i cada petó, i cada trucada dels amics. I cada rostit fet a foc lent. I cada paella i cada verdureta amb cansalada. I cada cervesa. I el vinet i el cava. I cada cançó que escoltem. I cada pel·lícula. I cada capítol de les sèries de moda. I de les antigues, que, per sort, miràvem i paíem més lentament. Estic convençut que als que no ens ha agafat la febre del running i l’ultratrail no ens posarem a pujar muntanyes a tota hòstia, però entendrem que cal moure’ns més. I voldrem tornar a Camprodon o a Torredembarra i no pas a Londres o a Moscou. I voldrem fer cada dia un cafè al sol. O un vermut. I desitjarem fer sempre endreça, dels llençols del present i de les fotos del passat. Desitjo que aquest moment arribi però, perdoneu, encara no ho visc així. Perquè no sé vosaltres però, per a mi, la gestió de l’allau emocional diari és tan bèstia com inassumible. És inassumible pair que es mori tanta gent. I de tan a prop. És inassumible acceptar la nostra immensa fragilitat. I veure els carrers buits. I els sanitaris i les sanitàries sense poder respirar. És inassumible que tot s’aturi. I veure que hi ha qui d’això n’ha fet política. És inassumible conviure amb tanta incertesa laboral. I personal. És inassumible que el futur desaparegui i el present sigui tan cabró. Segur que també en trauré coses bones, del que estem vivint. Però quan s’acabi perquè, per ara, tinc prou feina a anar passant. Trobo, però, petits bocins d’evasió. En la tele vintage. Posant Teledeporte. Emeten esdeveniments esportius d’abans. De quan els de la meva generació érem joves, o nens. Des de la final de l’Argentina-Holanda del Mundial de futbol del 1978 a les etapes mítiques del Tour dels anys 90, quan Indurain va arrasar. I mil noms retornen: Martín Farfán, Gianni Bugno, Stephen Roche o Gert Jan Theunisse. I el bàlsam és així de senzill: una contrarellotge a Luxemburg o un final d’etapa a Val-Louron.