El Vallès i la Catalunya ‘no submisa’ del segle XVIII
Joaquim Albareda presentarà a la Garriga el seu llibre Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII (Edicions 62). Serà aquest proper dimecres 31 de gener, a la llibreria Strogoff, a 2/4 de 8 del vespre. És una obra de referència amb la qual dona a conèixer la recerca pròpia sobre l’activitat política de resistència contra l’absolutisme durant el set-cents català. La seva explotació exhaustiva de la majoria de fons documentals li ha permès donar a conèixer un treball sòlid. Però, a més, convida el lector a situar-se dins de la bibliografia i debats dels historiadors.
Un primer debat, en el qual es posiciona Albareda, és sobre la suposada modernització del país a partir de la legislació dictada després del decret de Nova Planta entre la qual destaca l’impost del cadastre (1716). Fins avui coneixíem prou bé el creixement econòmic i, de manera parcial, aspectes del malestar social i certes protestes. Albareda rebat la idea que la política borbònica cap a Catalunya estigués a l’arrel de la modernització econòmica del país i de la seva prosperitat. Des del Vallès estant, podem confirmar que el progrés del regadiu i l’expansió de la vinya arrenquen de molt abans de la Guerra de Successió (1704-1714) perquè l’emfiteusi va permetre a les grans masies donar l’accés a la terra a famílies modestes. Cases de pagès bastides de bell nou, sovint arrenglerades en carrers, i l’ampliació d’esglésies o la construcció de noves amb més capacitat són encara avui el testimoni d’un creixement previ a l’aplicació de la legislació borbònica. Entenem, llegint Albareda, els abusos a l’entorn de l’administració de l’impost del cadastre i el poc rigor a l’hora d’enregistrar la propietat ajuntament per ajuntament. Hi podríem afegir, com a exemple, el cas de la Garriga, on es presentarà el llibre. Aquí el cadastre de 1716 només va inscriure una tercera part de les terres del terme incloses les que eren ermes i de bosc.
Una segona aportació d’Albareda és precisament el recull exhaustiu d’irregularitats i abusos en els ajuntaments borbònics i de protestes de la gent organitzada en gremis, confraries o reunions d’afectats. La corrupció va ser practicada sense escrúpols pels regidors però també per corregidors o el mateix capità general. Per això el llibre explica un exemple que ens toca de prop. El marquès de la Mina, primera autoritat militar del Principat entre 1749 i 1767, es va reservar un bosc situat entre Santa Perpètua de la Mogoda, Mollet i Martorelles per fruir de la pràctica de la caça de manera exclusiva. Fins i tot el va fer vigilar per l’exèrcit.
La tercera qüestió és sobre els efectes socials del creixement econòmic, que en el Vallès es va basar en l’especialització agrícola amb conreus com el cànem o la vinya. Però, també, va propiciar la proliferació de tallers d’espardenyers-corders, ben presents a la Garriga, o del treball vinculat amb la manufactura tèxtil. Eren activitats proto-industrials que van provocar tensions. En el cas de Castellterçol, una seixantena de teixidors van protestar de manera mancomunada contra els paraires que no els donaven feina amb les condicions que reclamaven. En canvi, a la Garriga, van ser les dones que filaven a l’entrada de les cases que van rebre pressions del gremi barceloní de la llana quan van començar a acceptar encàrrecs per treballar el cotó. Tot i això, sens dubte, el conflicte més greu el va desencadenar la imposició al Principat del reclutament obligatori per sorteig. La coneguda Revolta contra les Quintes de 1773 va provocar incidents greus a Barcelona i la mort d’una vintena de joves. Es va resoldre admetent la contractació encoberta de voluntaris per evitar la pèrdua de mà d’obra jove i qualificada. D’aquesta manera es va poder afrontar la crisi pels reclutaments obligatoris de soldats a pobles com Llinars o Vilamajor.
Finalment, les qüestions principals que Joaquim Albareda planteja són sobre la necessitat de trobar durant tot el segle uns canals de representació política. Ressenya de manera clara els textos que proposen reformes de l’administració de l’Estat i un cert reconeixement de la singularitat de Catalunya. En aquest apartat, les reflexions de Romà i Rossell, Caresmar o Capmany, entre d’altres, hi estan molt ben explicades. Però, a més, el llibre reuneix les representacions que es van enviar a la Cort, la formació d’assemblees de gremis i diputacions, o l’assemblea o Junta de la Província que es va reunir a Barcelona i Girona durant la darrera campanya de la Guerra Gran (1795). En aquesta darrera, hi van participar un membre de la família Vall-llosera de Caldes de Montbui, Bonaventura Llobet i Manuel d’Argemir, de Granollers, i mossèn Jaume Creus, rector de la Garriga. En definitiva, Albareda proposa entendre el segle XVIII català descobrint l’estratègia política civil amb la qual persones significades i corporacions van intentar superar tant els fracassos de la política borbònica de Nova Planta com la pèrdua irreparable de les institucions del Principat l’any 1714.
