‘Welcome to the niama-niama’s world’
La meva vida és molt increïble. Jo no sé si soc jo que soc una flipada o que la vida és flipant. Cada dia em passen coses molt divertides i moltes nits m’adormo rient recordant el que he vist amb els meus propis ulls. Viure al Senegal vol dir al·lucinar amb el que passa. Aquí tot és possible! Coses que a Europa serien motiu de notícia, aquí són la normalitat. I ara que soc a la ciutat i que passen moltes més coses, tinc moltes més ocasions per al·lucinar.
Surto de casa per anar a la boutique i haig de travessar un ramat de vaques que pasturen entre els cotxes i els vianants. Són vaques grosses i geperudes, amb banyes llargues i afilades i que fan tifes de quilo. A elles se’ls ha atorgat el dret vitalici d’ocupar la via pública en prioritat. Són les reines del carrer i el carrer s’adapta a elles.
Un cop a la boutique em trobo el botiguer que dorm davant del mostrador. No dorm a mitges, no! Que dorm sobre un matalasset que s’ha instal·lat i l’haig de despertar perquè m’atengui. Em serveix el pa i quatre cosetes més sense cap ganes i a l’hora de pagar resulta que no té canvi i l’ha d’anar a buscar. Vaticino espera. Respiro per carregar-me de paciència.
Mentrestant miro a fora i veig passar un cotxe que porta una pila de més de dos metres de matalassos sobre el capó. I darrere seu, un carro amb una pila de més de dos metres de palla i dos joves drets a sobre que el condueixen amb actitud d’estar participant en una cursa de quadrigues. Seguidament veig passar un noi que empeny un carretó amb una piràmide perfecta de pots de froté [una crema mentolada per fer massatges] i al costat, amb intencions d’avançar-lo per la dreta, el noi de la bicicleta dels gelats que pedala tan content que sembla que vagi fumat.
El botiguer que encara no torna i l’espectacle de la vida que continua: veig passar un senyor gran sobre una moto petita que fa soroll d’esforç. El senyor, que porta un gorret d’home respectable, va vestit amb un gran boubou blau i setinat que, al circular, li entra l’aire per les mànigues i se l’hi infla tota la roba com si fos un globus. M’encanta!
Uns ulls blancs i brillants i un pot de tomàquet rovellat em retornen a la botiga. És un petit talibé que demana almoina. Els talibés són alumnes petits d’escola corànica obligats a pidolar pels seus marabaouts [mestres]. Se’m trenca el cor: és un nen, un nen petit… li dono el que espera de mi i se’n va. Això també és increïble, però això no és divertit ni fa riure. No mola gens.
El botiguer torna sense el canvi. Quedem que el proper dia ja ho arreglarem. Me’n torno cap a casa i per evitar les vaques tiro pel camí de l’esquerra. I quina sort la meva! Em topo amb un venedor de roba interior que s’ha penjat la mercaderia al barret en forma de paraigües, com si fos un arbre de Nadal carregat de boles. M’explico? I mentre observo meravellada la cortineta de sostens i tangues que li pengen al voltant del cap, sento un cop de botzina darrere meu que em fa reaccionar per deixar passar una moto que porta un xai viu acomodat sobre el portaequipatges.
Busco complicitat entre les clientes del salon de beauté [saló de bellesa] que hi ha just al meu costat i la trobo: ens somriem llarg i bufem pel nas, inclinem el cap i aixequem les celles fent la cara universal de dir: “N’importe quoi!” [‘fan qualsevol cosa!’]. I continuo. Deixo enrere les noies, les pestanyes postisses i les perruques i arribo a la porta de casa nostra.
Abans d’entrar, veig uns nens que juguen a gronxar-se amb un cable que penja del pal de corrent com si fos una liana. Les seves rialles es difuminen amb les músiques de l’hora de la batalla de les músiques: cada dona posa la seva a tot drap per animar el menage de la maison [‘la neteja de casa’]. Hi distingeixo la música peul de la família peul, l’afrobeat de la veïna del primer pis, l’mbalax que no sé qui el punxa i el reggae de la iaia rasta. Tot bé, com sempre! Totes en acció. I, ah, sí! més tard, cap al vespre, hi haurà la batalla del thiouraye que consisteix a cremar l’encens tradicional senegalès més olorós per demostrar qui és la més temible del barri.
Entro a casa i mentre poso la meva música a tota castanya i comprovo que tinc thiouraye per a més tard, em dic: “Welcome to the niama-niama’s world” [‘benvinguts al món on tot és possible’].