Vallter té sentit pel que va ser, però sobretot pel que és i serà

Primer dia de pistes obertes a Vallter el 6 de desembre de 2023 / foto: Oriol Molas M’agrada aquest títol: Crònica d’una dèria. No és pas meu. És el títol del llibre dels 50 anys d’història de l’estació d’esquí de Vallter 1975-2025. Es presenta la setmana vinent i l’han escrit en Jordi Surinyach i l’Ivan Sanz. Tots dos en són uns enamorats, de Vallter. Hi han esquiat molt. I se l’estimen. Jo hi he esquiat menys que ells però també me l’estimo, Vallter. No és on em vaig calçar uns esquís per primer cop. Però sí que és on n’he après una mica, miqueta, ja de gran. Sí que és on es van calçar els primers esquís les meves dues filles i el meu fill. El seu primer contacte amb la neu, amb l’esquí. I a casa. El meu pare és de Camprodon. I no hi havíem anat mai a esquiar. Quan ell era jove, l’estació no existia. I ell tampoc sabia esquiar. Llavors, la gent només treballava. Ell també: a can Birba, de barber, i a Can Pòlit, de pastisser. Els set dies de la setmana. Tot alhora i al mateix lloc: Camprodon. És evident que el concepte d’oci, associat a l’esquí i a la majoria d’esports, va arribar anys més tard. Segurament, entre mitjan anys 60 i mitjan anys 70 del segle passat. És quan va néixer Vallter, el 1975. Quan va néixer un somni. I una dèria. La de Josep Pujol i Aulí, a qui se li va posar al cap engegar un projecte tan ambiciós en aquells anys com convertir la vall del Ter, la vall de Camprodon, en un destí turístic per als amants i aficionats a la neu. MIRATGES EMOCIONALSSovint, mirem la història que hem viscut amb la llosa d’un convenciment innegociable: que abans tot era millor que ara; que l’allò era millor que l’això. Un miratge emocional, a vegades, irreal. S’entén: és l’expressió emocional de la nostàlgia, l’expressió emocional d’allò viscut en un moment determinat i concret que ho va fer meravellós per sempre més. I sí, tots recordarem aquells primers remuntadors al Pla de Morens. O aquell anunci amb el lema “Viajará menos y esquiará más.” I aquell logotip de l’esquiador o esquiadora saltant amb els pals sota el braç, el casc i les ulleres. És extraordinari. I preciós, sí. Per això devoraré el llibre, amb la inevitable nostàlgia present, és clar. Per saber com va anar tot plegat. Però, també, per saber fins a quin punt Vallter ha estat decisiu en el desenvolupament socioeconòmic de la zona. I, sobretot, per saber quins són els reptes de futur: la sostenibilitat, els desafiaments del canvi climàtic, la protecció integral de l’espai, la viabilitat real de l’esquí o l’expansió de les activitats de muntanya durant tot l’any. Allò que en diuen Vallter 365. Perquè Vallter té sentit pel que va ser, però sobretot pel que és i serà.