No us heu enamorat mai de la persona menys indicada en el moment més inoportú?

El verd, el desconnectar el cervell, és un privilegi / il·lustració: Hongjun Liu M’ha agafat una passió pel verd tota estranya: catifa verda, coixins verds, llençols verds, ulleres de sol verdes, funda de mòbil verda, boli verd. No acabo de saber per què. Fins jerseis verds m’he comprat i heu de pensar que el meu armari tendeix al blanc i al negre. Sobretot al negre. Fins les ungles, les duc pintades de verd. Un turquesa fluixet, però verd. Us ho explico perquè aquest amor maragda que m’ha agafat em serveix per explicar –o mirar de fer-ho– per què a vegades ens agafen coses així, pam!, que no acabem d’entendre, que ens remeten a l’estómac, als budells, i amb tanta força que ens demostra que serem molt cerebrals i racionals i caminarem drets i tot això, però hi ha coses que neixen tan dins nostre que no sabem d’on venen. No heu tingut mai una por inexplicable d’alguna cosa que no sabíeu d’on sortia? Que literalment no tenia raó de ser? No us heu enamorat mai de la persona menys indicada en el moment més inoportú? No heu tingut una resposta impulsiva cap a un fet en la direcció menys esperada? Si la resposta és: “Sí”, ja m’enteneu amb això del verd. A vegades, inexplicablement, som uns desconeguts per a nosaltres mateixos. Ens deixem endur per una idea, un gust, un plaer, un sentiment o una visió i això se’ns emporta. I sabeu què? Que està bé! Que no hem de patir tant quan això ens passa, sinó gaudir-ho. Si és així, segur que és per alguna cosa! Gaudim-la. Em miro la meva saleta d’estar, tan verda ara, i penso que m’agrada. Em sorprèn perquè sempre havia tirat cap al vermell, però hi encaixa. Encaixa amb el final de l’estiu, la rutina, la calor, però ja no tant. I amb la manta que em va regalar l’Edu fa anys, com si ell ja sabés aleshores que el verd m’acabaria conquerint. No cal que ho sapiguem tot de nosaltres mateixos però, amb els anys, sí que hauríem d’aprendre a confiar en el que sentim, en el que volem. Entendre que quan ho desconnectem tot i ens deixem portar, potser som més nosaltres que mai. Ja sé que un no pot viure improvisant. I adoro la meva agenda i el meu plàning dels propers mesos, però també m’agrada, sovint, agafar un pla que no tenia previst, dir que sí i llançar-m’hi de cap al mar, encara que no tingui ni banyador ni protector solar. Sovint les coses no planificades són les que ens alegren els dies i els colors no interioritzats, els que ens fan somriure. Sigueu més improvisadors, més lliures. Siguem tots una mica menys racionals i enamorem-nos de 24 o 25 coses cada dia. Si visquéssim la vida amb una mica de passió i d’alegria i de verd, estaríem més protegits dels mals del món. Ara, rellegint això que acabo d’escriure, penso que només ho podem fer, això, si tot va menys o més bé a les nostres vides, si som més o menys lliures. No tothom pot deixar-se caure al mar del verd com si no passés res. El verd, el desconnectar el cervell, és un privilegi. Aquest saber enamorar-se de 24 o 25 coses cada dia –per petites que siguin– és una sort i no tots la podem tenir. El privilegi del verd.

No us heu enamorat mai de la persona menys indicada en el moment més inoportú?

Verd