Gent famosa i marques comercials coneixen i dominen el procés de construcció de la seva imatge

Aquest passat 30 de gener molts mitjans de comunicació es van fer ressò d’un estudi del tot singular: resulta que científics de la Universitat Hebrea de Jerusalem, la Universitat de Chicago i la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, varen concloure que les persones, en la seva majoria, transformem les dades per ajustar-les a una proporció creïble. És a dir, les adaptem al que pot semblar per sentit comú com una dada certa encara que aquesta sigui mentida. Jo no ho faria mai (ha!). Si em paro a pensar, jo mateix soc un estereotip d’aquest descobriment. Vaja, que, si en comptes de fer l’experiment amb centenars de persones i desenes de proves diferents m’ho haguessin preguntat a mi, els hauria respost exactament el mateix. Bé, potser no amb idèntics resultats, però aproximadament. Els hauria dit que el meu pare, d’això, n’ha dit tota la vida una “mentida piadosa”. És a dir, una veritat a mitges, prou a mitges per acontentar les parts. Ni massa mentida per passar per mentider ni prou veritat per passar per ruc. Una mitja veritat que aporta pau i conformitat a les parts. De fet, gràcies a la neurociència sabem que el cervell se suggestiona amb la informació de què ja disposa prèviament: és capaç d’entendre fàcilment alguna cosa que ja ha après, vist o conegut amb antelació al fet nou i, si aquest fet s’assembla, doncs s’interpreta ràpidament com a veritable. El mateix efecte es produeix quan veiem algú que ens és familiar. Imaginem que veiem algú que té un rostre peculiar, prou per assemblar-se a algú altre que hem conegut en el passat, en la infantesa o en alguna feina anterior. En funció del concepte que tinguem d’aquest primer conegut o coneguda jutjarem d’entrada el nouvingut i només si ens donem l’oportunitat de conèixer-lo admetrem que pot ser una persona de personalitat (o estereotip) diferent. Aquest efecte s’anomena primat del cervell. El primat posa de relleu sistemes de memòria implícita que es diferencia perfectament de la memòria explícita. Fins i tot quan perdem consciència de la segona, la primera perdura. És quelcom similar a la intuïció, quan aquesta es basa en un passat viscut, una experiència anterior. De fet, i ho sabem a favor nostre –els que ens dediquem a la comunicació– que ser algú conegut i de bona reputació disminueix la necessitat de justificació enfront d’un sinistre o d’un fet perjudicial. Imaginem, per exemple, que un estranger té un accident. En funció del llunyà o l’estrany que ens sembli aquest individu incrementarem el sentiment de culpa vers ell. Però, si en canvi, qui pateix l’accident és algú conegut o reconegut tendirem a justificar-lo. Aquest efecte exposició el coneixen perfectament els experts en comunicació política. Sabem que en campanya electoral a la immensa majoria dels cartells apareixen les cares dels candidats. Es fomenta així la coneixença subconscient, la memòria implícita, l’emocional i s’estimulen així les estructures subconscients de familiaritat, afinitat i empatia. La gent famosa i les primeres marques comercials coneixen i dominen el procés de construcció de la seva pròpia imatge i reputació, així com les aparicions a tants mitjans de comunicació com calgui: “L’única publicitat dolenta és la falta de publicitat...” O dit d’una altra forma: “Tant és el que s’expliqui de mi, mentre diguin el meu nom o marca.” Una altra manifestació de la memòria implícita té a veure amb els rumors o la construcció d’una veritat falsa. Té a veure amb l’anomenat efecte de la il·lusió de la veritat. Així, doncs, és més possible que creguem que una afirmació és certa si ja l’hem sentida anteriorment o més d’una vegada, sigui certa aquesta o no. L’efecte de la il·lusió de la veritat posa en potencial perill la gent exposada a eslògans polítics, partidaris, de valors o religiosos. No hi entraré en detall. El món n’és ple i ben accessibles en les xarxes socials. Estimats lectors, espero que no us ho prengueu com una veritat a mitges, una de piadosa o com un exemple de fals rumor el que estic a punt d’anunciar en aquestes línies... Us vull dir que em prenc un descans com a articulista en aquestes pàgines, si més no com a columnista regular. Si bé no em veig capaç de deixar-ho del tot, estic a punt d’abordar nous projectes, alguns d’intel·lectuals, altres d’empresarials i altres de familiars. Per això em permeto prendre’m un descans del gratificant exercici d’escriure un article cada 15 dies. Conscient que no soc cap gran pèrdua ni per als lectors d’aquest setmanari ni per a la literatura ni per al gremi dels opinadors, us dic, immensament agraït als qui m’heu seguit i llegit durant aquests més de dos anys, a reveure!

Gent famosa i marques comercials coneixen i dominen el procés de construcció de la seva imatge

Veritat piadosa