L’enterramorts no solament va pledejar als Tribunals, sinó que va llogar un luxós carruatge alemany tirat per dos cavalls grisos i, elegantment vestit, va recórrer tots els carrers del poble repartint una carta oberta.

Gràcies a la gentilesa d’en Joan Segalés de Can Marxant, membre del Museu Can Xifreda, he tingut accés a un poema satíric escrit el 1711 per fra Josef Ribera, que signa com a Bernat Ribera, un frare dominicà que va ser enviat a la parròquia de Sant Feliu de Codines a predicar els sermons de quaresma. La quaresma, per a aquell qui no ho sàpiga, és un llarg període de 40 dies que comença a mitjan febrer, el Dimecres de Cendra, i culmina a començament d’abril, el Dijous Sant. Temps d’abstinència on, segons el Dret Canònic, els cristians han de fer dejuni i menjar un plat només.
En el llarguíssim poema de 1.338 versos, fra Ribera carrega contra el seu amfitrió, el rector de la parròquia, Agustí Santacruz, un jove capellà que abans de ser ordenat sacerdot i quan encara era estudiant ja s’havia presentat a concurs per ocupar la vacant de rector de Sant Feliu. El càrrec el va obtenir passant al davant d’11 preveres amb experiència, que també optaven a la plaça; va ser considerat habili et idoneo, ves a saber si mercès a l’estirp de la qual provenia, essent nomenat rector l’any 1708, succeint en el càrrec al reverend doctor Josep Melcior Miralles.
A la rectora de la parròquia, Agustí Santacruz mantenia una seva neboda, la seva tia i el seu pare, l’escultor Francesc Santacruz Artigas, que ja de molt gran va ser sergent major d’enginyers de l’exèrcit austriacista i havia estat un dels encarregats de les fortificacions i defenses de Barcelona. Els Santacruz venien d’una família noble i el rector Santacruz es feia dir Don. Al seu testament hi consta: “Su esclarecido apellido y nobleza de sangre como descendiente de la insigne y noble familia y casa de Santa Cruz de la ciudad de Barleta, en el reino de Nápoles.”
Per altra banda, fra Josef Ribera, acabats els seus estudis va ensenyar teologia a Cervera. Més tard va ser el capellà personal de James Fitz-James, duc de Berwick, el cap militar enviat per Felip V que va assetjar Barcelona. Ribera era un personatge llest, un erudit que va escriure diverses obres sobre teologia i que va acabar els seus dies a Viena com a conseller espiritual de l’emperador Carles VI.
Vet-ho aquí, dues eminències enfrontades. L’amfitrió, Santacruz, i el seu hoste, Ribera. És possible, doncs, que gràcies a l’afany i els contactes de Santacruz, quan per la quaresma a les principals parròquies se’ls enviava un predicador destacat i de profund saber, demanés que n’hi fos assignat un –com així va ser– per a la seva petita i empobrida parròquia.
La primera impressió de Ribera quan arriba al poble és decebedora. I ho refereix al començament del seu poema: “Després que fuy passat Caldes, | me trobí, sens saber com, | entre penyas i montanyas | de las més aspres del món” […] “Arribí, pués, en un poble | tan lleig, tan desgayradot, | que segons ninguna lley | pot dir-se vila ni lloch.” No ha de passar gaire estona perquè quedi desencisat del tot, just abans d’entrar a la rectoria, quan des de les escales ja sent com el rector esbronca –i de quina manera!– a un servent: “Arribí a la rectoria, | i las primeras rahons | que vaig oir molt endintre | de casa solament fou | cridar: Eudald! Que fa el matxo? | y havent ell respost: Bo, bo! | diu renyant: Pues desalbarda’l. | Y enmantat, vaja a la cort. | Frega-li bé aqueixa esquena, | que-l matxo be com un xop. | Y tu, no tens més cuidado | que de roba de cabrons?” Ribera queda astorat i es pregunta com el rector Santacruz, un jove que des de petit ha estudiat i s’ha criat entre jesuïtes, que com qui diu tot just acaba de sortir de Barcelona, gasti aquell mal geni i tingui tan poc de polític diferent del retrat que d’ell n’hi havien fet, i que fent-se nomenar Don Agustí tingui tan poc de senyor. Però el gran calvari que pateix Ribera és quan Santacruz l’hostatja en una mísera cambra, fosca i freda i comprova com la llenya per fer foc es escassa i molts cops inexistent, per no parlar dels àpats, que no solament són frugals, sinó de presoner. Al llarg de tot el poema, Ribera acusa a Santacruz de ser el pitjor dels avars, que el mata de gana.
SI NO APUGES LA CONTRIBUCIÓ,
JA TENS EL MEU VOT!
Ningú no sabrà mai del cert si el poema de fra Ribera va ser escrit per venjar-se de la gana que va passar com a hoste d’en Santacruz, o potser el poema està ple d’invencions, que al paroxisme de la seva sàtira arriba a l’extrem d’invalidar les consagracions de Don Agustí Santacruz: “Fins lo vi ab què diem missa | és agra que nua el cor, | que si la gent ho sabían | no crech que fossen tant boigs | de crèurer ningun del poble | ab nostras oracions.”
És obvi que a fra Ribera no el van enviar a predicar a una parròquia solvent i regalada, ans al contrari, d’abundància poca i amb una caixeta d’almoines on no hi anava a parar res; i si a més tenim en compte que Santacruz havia de mantenir tres membres de la seva família, la seva pretesa avarícia i el seu caràcter iracund no eren sinó senyals de la misèria que arrossegava. Pel que sembla, aquella actitud de presumir de rang nobiliari tot i que t’estàs fotent de gana, no és exclusiva de Don Quixot, eh?
Però una cosa és ser un gasiu, una altra és no tenir-ne ni cinc i encara hi ha una tercera accepció que se’n diu mirar d’estalviar. Sense anar més lluny, s’explicava la història d’una família que en èpoques passades havia pertangut a la classe noble i ara anava de mal borràs. La mainada estaven afamats i el pare, arrogant, sense perdre mai la divisa pròpia de la rància noblesa, untava els morros dels nanos amb cansalada i els donava un cop de puny al ventre a cadascun d’ells i els feia sortir al carrer. Els nanos ploraven i es cargolaven pel cop rebut a la panxa:
–Què tenen aquesta canalla que ploren?
I el pare, senyalant-los els morros:
–Massa farts!
També s’explicava que durant un període d’eleccions municipals, un candidat en campanya, amb el verb no gaire destre enumerava –casa per casa– els objectius del seu programa de govern; fins que va topar amb un pagès a qui va pujar la mosca al nas, tip d’aguantar el sermó; li va dir: “No cal que t’hi escarrassis més. Si no apuges les contribucions, ja tens el meu vot!”
Aquest divendres passat EL 9 NOU ens recordava a la seva columna de L’hemeroteca una notícia de fa 30 anys. L’Ajuntament de Sant Feliu va treure la concessió de la funerària a la família que l’havia portada continuadament durant més de 36 anys. L’argument del Consistori podia ser més o menys coherent, volien regularitzar el servei i convocar un concurs, segurament amb l’únic interès d’adaptar-se a la normativa vigent. L’enterramorts no solament va pledejar als Tribunals, sinó que va llogar un luxós carruatge alemany tirat per dos cavalls grisos i, elegantment vestit, va recórrer tots els carrers del poble repartint una carta oberta amb el subratllat: “L’Ajuntament de Sant Feliu m’ha pres la funerària.” L’home, amb raó o sense –aquí no hi entraré, que podeu buscar-ho a l’hemeroteca– es va quedar sense la concessió, però ben aviat –bo i adaptats tots plegats a la normativa– es va poder comprovar com s’havien encarit els enterraments. La polèmica que es va desfermar corria per totes les cases del poble. Una àvia de més de 90 anys, que n’estava al corrent, va preguntar a la seva filla: “I ara, després de tot aquest rebombori, quan deu costar un enterro?” “200.000 pessetes [1.200 euros]”, li va respondre la filla. “Marededeusenyor! No em vull pas morir, no. On vas a parar, tan car!”
Menys mal que en l’actualitat han aparegut les biodegradables caixes de morts, de cartró… barates com elles soles.

El carruatge fúnebre “L’estufa”, anomenat així perquè el difunt anava protegit amb una urna de vidre / MUSEU DE MONTJUIC