Fem bona la màxima de Robert Baden-Powel: “Hem de deixar el món millor de com l’hem trobat.”

Són les 6 del matí del dissabte 16 de març. Al voltant de tres autocars ens saludem uns als altres amb un “bon dia” i un somriure matiner. Gairebé tots ens coneixem de les moltes anades i vingudes que des de fa anys fem a Barcelona per assistir a les manifestacions, així com de la cita setmanal que fem tots els dimarts a la nostra estimada Porxada per reclamar l’alliberament dels nostres presos polítics i el retorn dels exiliats. Trobades que serveixen també per parlar de qüestions municipals i altres de caràcter social. Som la gent de l’1-O i estem segurs que la força és amb nosaltres. El viatge és lent. Arribem a Madrid a les 4 de la tarda. Durant el trajecte un munt d’autocars de diferents poblacions passen pel nostre costat amb un ara tu ara jo. Tots sabem per què hi anem. A les àrees de descans ens saludem tots i uns i altres ens preguntem d’on venim. Hi ha molta gent de Vic, dels quals em sento especialment lligada per tenir sang vigatana. És l’hora de l’entrepà, del cafè i del pipí. Com que no hi ha suficients banys molts optem per anar a regar les floretes. Sense vergonya. Cal fer-ho i ho fem. Una vegada a Madrid, deixem els autocars fora ciutat i enfilem el carrer Méndez Núñez amunt. L’alegria és desbordant. Els colors de les estelades i els llaços grocs llueixen com un sol. Els colors brillen també en les nostres il·lusions i reivindicacions. Volem ser escoltats. Tot seguit passem davant l’estació d’Atocha i se’ns posa la pell de gallina en recordar la tragèdia de l’11-M en la qual van morir desenes d’estudiants i treballadors. Un infern per a tothom. Més enllà superem el museu del Prado, un equipament que un dia m’agradaria visitar, ja que Madrid és una ciutat maca. De mica en mica ens conjuguem amb altres estelades que venen de diferents punts. Vivim moments d’emocions controlades. Ja de camí a la Cibeles, com un gran miracle, broten d’arreu banderes de diferents comunitats: Andalusia, les Illes, el País Basc, Galícia... També hi ha un munt de banderes republicanes al vent. Ens sentim acompanyats i agraïts per la seva presència. Els del nostre grup ens conjurem per no perdre’ns. Tenim la gran sort de posar-nos enmig de dues grans pancartes en les quals es veuen les cares dels nostres polítics empresonats i exiliats. La figura de Jordi Turull era especialment custodiada per dos veïns de Parets del Vallès, el seu poble. Darrere nostra una gran pancarta feia una crida a l’autodeterminació. Tot d’un plegat, ens van sortir d’uns laterals uns universitaris madrilenys feliçment sorollosos amb un vigor juvenil que em va meravellar. Igualment vaig quedar meravellada en veure els diferents colors que teixien amb orgull la nostra demanda de democràcia per sobre de tot. El resultat és commovedor. Tots som un. Observem que les persones que hi passegen ens miren amb desconcert. Arribats al final del recorregut de la manifestació tots estem cansats. El cant de L’estaca, però, ens omple de força i moral. Al so de les seves notes, decidim tirar avall, ja que a les 10 de la nit hem de pujar als autocars per tornar a casa. Mentre caminem observem com uns camions de neteja intenten trobar un paper al terra per complir amb la seva missió. Riem. A les 8 tocades, busquem un bar per fer un respir i per seure, principalment per seure. Sortosament trobem el restaurant Astúrias, on ens obsequien amb unes tapes mentre passem llista del que volem. Al final, tots –i per unanimitat– demanem el tradicional bocadillo de calamares i cervesa. Que bé que estem, però el rellotge sempre mana! Després de saludar els cambrers agafem cames avall i pugem als autocars, on la Lola ens compta i ens recompta. Hi som tots. Durant el viatge de retorn fem dues parades enmig de cops de cap per intentar agafar el son. Arribem a Granollers. Són les 6 del matí del diumenge 17. En total han estat 24 hores molt intenses. Mentre ens acomiadem, tots ens fem la mateixa pregunta: “Ens escoltarà algun dia el govern de l’Estat?” Esperem que així sigui per fer bona la màxima de Robert Baden-Powel: “Hem de deixar el món millor de com l’hem trobat.”

Fem bona la màxima de Robert Baden-Powel: “Hem de deixar el món millor de com l’hem trobat.”

Viatge a Madrid