El qui viatja i no aprèn ha perdut el temps

Capítol a banda mereixen les flors –les escriuria en majúscules– de l'Europa central / foto: Patrick Nouhailler El concepte tercera edat abasta una gamma molt ampla d’anys i de situacions personals entre les quals destaca la salut. Els que estem en la gamma alta difícilment ens escapem d’algun si no fos. Malgrat tot, si volem continuar gaudint de la vida cal que ens arrisquem una mica. Què vull dir amb això? Doncs que hem de saber mesurar els riscos a què ens exposem sense resignar-nos a la passivitat. A casa tenim moltes coses a fer però el món és molt gran i hi ha un tros d’aquest que encara està al nostre abast, sempre d’acord amb la situació de cadascú. Difícilment trobaríem gaires persones que coneguin el nostre país, Catalunya, pam a pam. Amb això vull dir que si gosem viatjar cal començar pel més proper i ens trobarem amb sorpreses tan agradables que ens faran qüestionar-nos: com pot ser que no hagués estat mai jo aquí si ho tinc a un anar i tornar el mateix dia o al que dona un cap de setmana de jubilat, que vol dir dos o tres dies feiners. Un cop hem començat per aquí, per què no anar més enllà? I això he fet no fa gaire. L’Europa central és una d’aquestes destinacions que hi ha una mica més enllà. L’Europa central és el cor geogràfic del nostre vell continent. El cor espiritual és, o era, l’humanisme, això que en gran mesura hem perdut, malauradament. Ens resta, però, una bellesa en el sentit més ampli, que ens pot ajudar, si no a rejovenir-nos, sí a rebre una alenada d’aire fresc que ens espavila la ment i ens desentumeix el cos. I, també, a res menyspreable: continuar aprenent. El qui viatja i no aprèn ha perdut el temps. Europa central és una simfonia de paisatges: prats verds, boscos densos amb arbres de rectes i altíssims que proporcionen una bona fusta que els locals fan servir per múltiples aplicacions, començant pels entramats d’aquelles cases tan pintoresques fins a ponts o figures artístiques que atrauen i tempten el viatger. Els arbres són la matèria prima per a la indústria de les asserradores, fàbriques de mobles o de cases senceres. Des d’un punt de vista bucòlic no s’entén aquell paisatge sense les vaques pasturant pels prats serpentejats per rierols d’aigües cristal·lines i, de tant en tant, algun llac guarnit amb barrets de núvols. A les planes i a les faldes ondulades no hi falten els arbres fruiters i les vinyes acuradament conreades per uns pagesos que, sense renunciar als vells costums, han adoptat la modernitat per assegurar la supervivència d’una agricultura que també embelleix el paisatge esquitxat per cases de pagès tan atractives com les del poble turístic més enlluernador. Sinuoses carreteres ben cuidades que travessen aquells boscos i prats enllacen uns pobles d’encanteri amb cases que no desdiuen de les dels camps i muntanyes. Els carrers tot endreçats amb empedrats que dibuixen formes variades, fàcils de caminar i que et fan oblidar que deambules per una vila o una ciutat. A Friburg, capital de la Selva Negra, per tots els seus carrers hi discorren uns canalets d’aigües netes que no fan més d’un pam d’ample que, endemés de garantir la neteja, donen a la ciutat un aire fresc i camperol. En aquests pobles, grans i petits, el centre de la seva vida se sol trobar en la sovint anomenada plaça del mercat. Allí, més a prop o no gaire lluny, l’Ajuntament o l’església solen ser edificis senyers amb estil propi. Per aquesta regió centreeuropea no hi trobarem gaires esglésies romàniques. Més nombroses són les gòtiques i barroques amb retaules daurats que semblen sustentats per columnes salomòniques. Això, en les esglésies catòliques. A les protestants, antigues o modernes, hi senyoreja l’austeritat. Capítol a banda mereixen les flors –les escriuria en majúscules–. No tan sols les que a la primavera esclaten per prats i marges, sinó aquelles que les persones amb sensibilitat cultiven i fan servir per guarnir i engalanar cases, carrers, esdeveniments o per regalar com a símbol de sentiments personals, íntims o socials. Consegüentment proliferen els gardens, les floristeries i els vianants amb rams de flors a la mà. L’estampa de les nostres roses de Sant Jordi allí és, en petita escala, diària. Malgrat la fama que molts dels centreeuropeus tenen d’adusts i rígids, amb les flors la seva sensibilitat aflora com la flaire de l’herba segada. Potser és que sorgeix de molt endins aquell humanisme que creiem perdut després de dues guerres mundials que assolaren materialment i anímicament el nostre continent. Per cert, el record i la petjada d’aquelles malaurades guerres, allí, al centre de l’Europa arrasada, és present en petits i grans monuments. L’esgarrapada de la guerra només deixa dissort, misèria, mort i solcs per on va discórrer la sang que ni la història pot esborrar. Hi hem tornat, compte! Tal volta, parlar de gastronomia pot semblar una mica frívol però, a banda que forma part de la cultura d’un país, tastant menges diferents també s’aprèn a valorar la diversitat. Sí, no es tracta de menystenir el conill amb cargols, el bacallà amb samfaina ni la mel i mató, sinó de ser conscients que no tothom viu amb els mateixos plats i que la intel·ligència o la salut dels que mengen només un plat fort amb tota mena d’ingredients com són els vegetals ben amanits amb salses delicioses, bratwurts o pernil fumat, no és inferior a la nostra; cadascú que en faci les seves deduccions. D’aquest viatge centreeuropeu en podria extreure molt aprenentatge útil tant per a gent de la tercera edat, com per a adolescents i adults. Abans estudiàvem Urbanitat, cosa que a casa nostra, i molt a pesar de la gent ben educada, no està al nivell del país que he recorregut: ni un paper a terra, ni plàstics a les cunetes i, sobretot, persones que se t’acosten per ajudar-te en el que puguis necessitar. Tot és relatiu però algunes diferències no. Viatjant també es comprova la importància de saber llengües. L’anglès serveix per tot i gairebé arreu. Viatjant amb amics de la teva gamma d’edat encara valores més en profunditat l’amistat. Per fi, quan tornes a casa, a més del com enlloc, t’adones de com estimes el teu paisatge, el Vallès Oriental, la teva gent, la teva llengua, la teva cultura i el teu llit!

El qui viatja i no aprèn ha perdut el temps

Viatjant a la tercera edat