Les 'nostres' morts mereixen plor i les dels altres, no? On queda la igualtat? No són també infants?

Mostrem dol en perdre persones estimades? Hem de plorar per aquells morts que no sentim nostres? Si la mort, dels nostres o dels altres, es podia evitar ens en sentim responsables? Som conscients que els morts són sempre nostres per a algú altre? Algú altre que els estima i els voldria sentir viure. Honestament, podem dir que eduquem en el principi d’igualtat? Igualtat en néixer, igualtat en viure, igualtat en morir i igualtat per ser plorat. Les preguntes se m’acumulen al pap, sobretot aquests dies que veig com se seguen vides, moltes d’infants, davant els nassos d’una comunitat internacional que justifica el dret de defensa. Es maten o deixen morir infants com qui trepitja formigues. Es prem un botó o es mira cap a una altra banda i pam l’equivalent a un grup de classe a fer punyetes, pam dos grups, pam una escola. Recordo amb estupor la massacre de l’escola de Beslan (2004). Hi van morir 334 persones, 186 infants. Després de la mort d’Alan Kurdi (2015) deuen ratllar el miler els infants morts a la Mediterrània. Aquest darrer mes ja portem 85 morts en una escola de Kabul, la majoria nenes; i dels últims enfrontaments entre israelians i palestins no puc donar xifra d’infants perquè no para de créixer, però superarà la de tres classes de la nostra Primària. Són vides que no plorem! Si en sabéssim el nom, dormiríem tranquils? Esgarrifa pensar-hi! Tota vida mereix ser plorada. Comparteixo el que Judit Butler en diu “la radical igualtat de les vides que s’han de protegir” (La fuerza de la no violencia. Paidós, 2021) És en aquesta radical igualtat que s’ha de fonamentar una ètica de la no-violència en la política. Si no és així, acabem fent distincions entre vides que són dignes de ser plorades i vides que no mereixen plor. Les nostres mereixen plor i les dels altres, no. On queda la igualtat? No són també infants? Com pensem un currículum escolar que doni preferència a tota vida? Cal canviar de mirada i transmetre que tota vida perduda porta a la mort de la humanitat. L’educació no és inclusiva per tractar la diversitat perquè el principi de diferenciació, que explica la diversitat, també justifica que plorem els nostres morts i menystinguem els mort dels altres. La inclusió només és possible si estimem les vides diverses i els atorguem igualtat en el dret a ser plorades.

Les 'nostres' morts mereixen plor i les dels altres, no? On queda la igualtat? No són també infants?

Vides que no plorem