Només sembrant el relat de la violència poden justificar la repressió d’estat a la qual ens tenen sotmesos

Dilluns 23 de setembre de 2019 Nit Un silenci tens i espès s’ensenyoreix de la plaça. En acabar de treballar, hi hem acudit convocats per amics i coneguts. La nostra plaça és totes les places. Un dia més compartim el neguit, aquesta vegada per les nou detencions d’independentistes en algunes poblacions del Vallès i Osona. La concentració ha estat anunciada molt poques hores abans. S’ha posat un micròfon a disposició dels assistents i ara un, ara un altre, han anat sortint a parlar. A alguns se’ls esquerdava la veu. Escoltàvem els discursos improvisats emocionats i aplaudíem vivament en senyal de suport. Avui, no m’hi he vist en cor. Sentia la necessitat de confondre’m entre la gent, de ser part d’aquest ésser ferit per l’envestida del brau. Sentir el caliu dels cossos com si es tractés d’un immens abric que m’acull i em reconforta. Vindran dies difícils, el brau ens està avisant. Però, enmig de la foscor, he vist espurnejar alguna guspira en els ulls dels meus veïns que m’ha recordat l’1-O, i m’ha esperonat. M’he tornat a sentir poble. El brau sap que si ens mantenim units com un ramat és molt més complicat atacar-nos. Els detinguts d’avui són un toc d’alerta perquè ens estiguem quiets i fem bondat. Una cornada a la natja a una companya de cleda. S’acosten les sentències del judici de l’1-O i ens volen alliçonar. N’han deixat anat dos, els altres set se’ls han endut a Madrid. Els acusen de terrorisme, rebel·lió i sedició, és molt greu; val més no escoltar segons quins mitjans perquè la presumpció d’innocència per a ells no existeix. No és el primer cas: tenim ben presents a la Tamara Carrasco i l’Adrià Carrasco. Una confinada a casa durant mesos i l’altre exiliat a Bèlgica. Només sembrant el relat de la violència poden justificar la repressió d’estat a la qual ens tenen sotmesos. Dimarts 24 de setembre de 2019 Nit Ha arribat el meu fill gran. S’estarà a casa només fins dijous al matí. Intento aprofitar tant com puc les hores; ell també, les ha de repartir entre tots: parella, amics, família... Dimecres 25 de setembre de 2019 Tarda Col·lapse: haig d’entregar el Dietari; he quedat amb una amiga per un tema de la festa del Vilamagore; tinc control amb el traumatòleg aquesta tarda; i, aquest vespre, fem un soparet de comiat del meu fill, res complicat, però ens hi hem de posar. M’haig d’espavilar, tinc el temps just. I de cop: Pam! L’ordinador no funciona! S’ha quedat clavat! Pànic! Quan ho tens tot planificat i se’t trenquen els esquemes ploraries. A mi em costa molt. Continuo provant de forçar l’apagat del programa, un cop i un altre. Finalment, després d’intentar tot el que se m’acut, ha tornat a la vida. Per sort, no havia perdut el document, he pogut espavilar i acabar l’article. Seguim! Dijous 26 de setembre de 2019 Migdia M’ha costat llevar-me, em feia mandra sentir com anava preparant les coses per marxar. Li he fet una abraçada –m’he vist petita al seu costat– i me n’he anat abans que ell. No volia veure’l endur-se les maletes. Quan he tornat al migdia, he agraït tenir feina. Havia de preparar un altre article. A més, aquesta tarda, tenim reunió d’inici de curs a l’escola. Rebo un missatge, avui hi torna a haver concentració a la plaça, el jutge ha dictat presó provisional sense fiança per als set independentistes detinguts dilluns passat. Ens enfrontem a un estat que posa tots els mitjans per intentar anul·lar-nos. Dijous 27 de setembre de 2019 Migdia Agraeixo especialment haver trobat una novel·la que hagi estat un refugi excel·lent per a aquests dies: El fibló. He pogut submergir-me entre les pàgines i oblidar-me de tota la porqueria que ens envolta. M’agraden les històries que parlen de cases i famílies. “Els llibres i les cases. Les paraules que hem llegit i les cases que hem habitat. La vida amagada entre les pàgines i entre les parets”, escriu la Sílvia Soler. Les cases guarden l’ànima dels que hi han viscut i en certa manera ens transformen, de la mateixa manera que nosaltres transformem les cases: les heretem, les lloguem, les comprem, les okupem, les rehabilitem, les perfumem –de menjar, de flors, de vida–, les descuidem, les abandonem... A voltes ens enamorem d’elles i en altres moments les odiem; sense que la casa hagi canviat, els que hem canviat som nosaltres. A més, a la novel·la hi apareix una biblioteca que té un gran protagonisme. I un tercer detall, el vi. Ho haig de confessar, és una de les meves passions.

Només sembrant el relat de la violència poden justificar la repressió d’estat a la qual ens tenen sotmesos

Vindran dies més difícils, el brau ens està avisant