Violacions polítiques o senzillament de drets humans, al llarg del procés n’hi ha hagut a carretades.

Més que la capacitat lingüística de la presidenta del Parlament, infreqüent en un gremi com més va més mediocre, m’ha sorprès que violació encara no hagués aparegut en aquesta columna. Bé, dic mentida. En realitat sí que hi va sortir indirectament, a través del seu cosí violència, l’endemà de la repressió del Primer d’Octubre. I de fet aquell dia ja apareixia la baula que uneix aquestes dues branques de vis, ‘força’, que és el verb violentar: ‘Constrènyer algú per la violència a fer una cosa.’ No en va en italià, per exemple, violar es diu violentare. Si em sorprèn és perquè de violacions, no pas de natura sexual sinó polítiques o senzillament de drets humans, al llarg del procés n’hi ha hagut a carretades. Altrament, a Laura Borràs difícilment se li hauria acudit que la nostra màxima institució està en perill permanent de patir-ne. En realitat, etimològicament parlant, es tracta d’una branca força curta, que ja sorgeix del mot llatí violare (senyal que això d’abusar dels altres per la força ve d’antic). Tot just hi tenim els adjectius inviolat i violable (més el seu antònim inviolable, és clar) i el substantiu inviolabilitat, també antònim del terme que amb tanta precisió va fer servir la presidenta. Però sobretot l’altre tòtem de la família, violador. Una paraula a la qual, per desgràcia, automàticament atribuïm els trets d’un malfactor que abusa de les dones, però que, en canvi, força més sovint s’encarna en la persona d’un uniformat que maltracta ciutadans o, encara pitjor, d’un estat que sotmet els seus súbdits, o una part, a la força, sigui física o d’altra modalitat coercitiva. També hi ha les violacions de més baixa intensitat (de domicili, per exemple, o de secrets) que no per això deixen de ser condemnables. I, retornant a l’àmbit de la política, una altra modalitat que de fet és el pa de cada dia: la violació d’un pacte o d’una promesa. Segurament ens hi han avesat tant que, mesells, ja no hi donem importància. Tot plegat em fa venir al cap aquella coreografia de reivindicació feminista que es va difondre fa quatre o cinc anys, titulada El violador ets tu, amb la imatge tan colpidora de les participants que estiraven el braç endavant per acusar directament l’heteropatriarcat alhora que pronunciaven amb contundència la frase del títol. No em direu que, com a imatge potent, no seria impactant una versió contra l’Estat espanyol a càrrec dels diputats del Parlament (bé, dels nostres, és clar, no compto pas que els de l’enemic que hi tenim asseguts hi volguessin participar). Bé, poder impactant no és la paraula...

Violacions polítiques o senzillament de drets humans, al llarg del procés n’hi ha hagut a carretades.

Violabilitat