La vergonya ha de canviar de bàndol i les preguntes, també
Vaig anar a viure amb la meva parella d’aleshores en un país on no coneixia la llengua, sense feina, lluny de familiars i amistats. Finalment, vaig aconseguir una feina precària, en la qual cobrava la meitat del sou mínim. La meva parella parlava l’idioma i tenia un sou més que digne. Vaig ser víctima de violència econòmica durant un any i mig. La persona que teòricament m’estimava em va fer creure que la meva situació laboral era culpa meva, que no m’esforçava prou. En paral·lel, em va fer creure que li devia molts diners per totes les despeses que li suposava.
Temps després, quan la meva mare em va acollir amb el compte bancari igual de buit que la meva salut mental, vaig fer públic el que havia viscut. Amics i coneguts d’ambdós són coneixedors del que vaig patir. Mai no n’hem parlat obertament. És un elefant sota la taula que tots fem veure que no veiem. En una ocasió, un amic seu em va preguntar: “Per què vas aguantar tant al seu costat?” Segurament, mai no li ha preguntat a ell: “Per què vas tractar així la Georgina?” Però, parafrasejant Gisèle Pelicot, la dona francesa drogada pel seu marit i violada durant més d’una dècada, la vergonya ha de canviar de bàndol i les preguntes, també. Deixeu de preguntar a les víctimes com anaven vestides, si anaven soles de nit, si havien consumit drogues i alcohol o per què no van posar fi a la relació abans. Comenceu a dirigir-vos als vostres amics, col·legues i coneguts.
Dins una relació de violència, el que es viu no és blanc o negre. Les agressions es dilueixen amb les mostres d’amor. La persona que t’agredeix és la mateixa que et fa un petó abans d’anar-se’n a treballar, i això genera molta confusió. La mateixa Gisèle Pelicot expressa sentir-se perplexa que l’home amb qui té tres fills i set nets hagi estat capaç d’oferir-la com un tros de carn a desenes de violadors. Al carro de la confusió s’hi suma la manipulació: fer-te creure que estàs exagerant o inventant fantasmes, on no n’hi ha. Els matins que Gisèle Pelicot es queixava de buits a la memòria, el seu marit els omplia fent-li creure que s’havia desmaiat o utilitzava el gran clàssic: “Estàs boja.” Evidentment, ell era més subtil, li deia que tenia molta imaginació o que estava patint un trastorn. Per aquest motiu, Gisèle era VIP a la consulta de psiquiatria.
Evidentment, no he vingut a comparar la meva vivència amb el cas Pelicot. No tindria sentit que ho fes. Vinc a posar damunt la taula les paraules de Gisèle, que s’han convertit en un gran lema del moviment feminista: “Ja és hora que la vergonya canviï de bàndol.” La supervivent ha permès a les càmeres accedir al tribunal per fer pública la identitat dels acusats. La llista amb el nom dels agressors ha cremat internet i, per a sorpresa de tothom, s’ha fet èmfasi en el fet que hi ha bombers, arquitectes i mecànics; joves estudiants, pares de família i jubilats que cuiden els seus nets; veïns que saluden. Fa temps que les feministes cridem que tots els homes són susceptibles de ser agressors. No són quatre que es descarrilen. No són malalts mentals, són fills sans del patriarcat.
Dominique Pelicot exigia als agressors que no fessin olor de colònia ni de tabac, aparquessin lluny de casa i fessin l’últim tram a peu. I, per acabar, guardava les gravacions de les violacions en una carpeta titulada Abusos. Resumint: tant l’amfitrió com els convidats eren molt conscients que estaven agredint una dona. La violència contra les dones és estructural i universal. Entenc que, com a home, no ha de ser agradable sentir a dir que formes part del col·lectiu de Dominique Pelicot i el seu ramat. Ens precedeix un històric patriarcal que ha situat l’home en un pedestal de privilegis des del que s’ha legitimat la violència contra les dones. És culpa teva haver nascut en un context patriarcal? No, evidentment que no. És responsabilitat teva posicionar-te i deixar de formar part del pacte patriarcal? Sí, evidentment que sí.
Alguns –pocs– homes van rebutjar la invitació de Dominique Pelicot. Cap d’ells no va denunciar els fets. Imagino aquests –pocs– homes sentint-se representats pel #NotAllMen [#NoTotselsHomes]. Aquests no llencen a la deriva Gisèle. Però contemplen l’escena sense allargar-li la mà. Mirar com algú s’ofega, els converteix en còmplices. No hi ha un tercer bàndol per a ells. Aquests homes també estan al costat de la vergonya. El moviment feminista està més present que mai al paradigma actual. Vull dir que, amb una mica d’interès, tots els homes del planeta poden educar la seva mirada i identificar comportaments masclistes. Tot recau en una falta d’interès i la comoditat de mirar cap a un altre costat. I això manté i perpetua la cultura de la violació. Quan eviteu tenir converses incòmodes amb els vostres amics, col·legues i coneguts, esteu escollint de quin bàndol formeu part. Deixeu de ser la vergonya.