Visca, visca, visca la lluita feminista
És dia 9. Escric aquest article una mica més tard del que li agrada al director del diari, que tot sovint em reclama els articles perquè sempre vaig tard, perquè sempre vaig amb mil temes a sobre. Aquesta setmana, però –és a dir, ahir–, el director del diari no em va reclamar res. Ho sap per altres anys, que el dia 8 de març faig vaga. Com a mínim, ho intento. Ahir la tenia mil·limetrada: laboral, de cures, de consum i de xarxes. Hi ha molts lemes que surten a passejar el 8 de març, però el que diu que si les dones es paren es para el món el comparteixo al cent per cent i m’agrada parar, del tot, perquè a casa en prenguin una mica de consciència.
Evidentment que em faig trampes jo sola jugant al solitari perquè el dia 8 no els faig el dinar als fills, és cert, però els el compro el dia 7 i només se l’han d’escalfar, i com que plovia i no duien paraigua els vaig anar a buscar a la porta de l’IES. No sé si les mares deixem mai de preocupar-nos pels fills, crec que no, però això és tema per a un altre article.
Trampes al solitari i uns quants embolics mentals. Una certa incomoditat ahir i no sé per què. I moltes contradiccions, barallant-se.
Sé, això sí, que no soc de les que trepitgen el carrer i no demano perdó tampoc, que ja vaig aprendre fa anys que ningú és ningú per dir a una dona com ha de fer o com ha de reivindicar. Admiro les dones que sí que ho fan i que són bel·ligerants amb la masculinitat aliada i la que no, però no em surt del tot. M’embolico amb els eslògans, amb les marxes no-mixtes i amb el propi dia en si, que m’emprenya sobremanera perquè s’ha convertit en un blanquejant: “Un dia l’any, deixeu-les que cridin –em sembla que diuen– i així ja estaran contentes.”
Sé que tinc la sensació que la vaga del 8-M s’ha mercadejat, sobretot entre els mascles, i sembla que s’hi puguin sumar per donar-hi suport, i em sona a escaquejada si la resta de l’any es continua mirant a un altre costat i fent acudits dolents sobre les dones.
Sé que el concepte aliat del feminisme em fa angúnia. Feminisme, sí o no i punt. I si és que sí, en dies com el del 8-M, ves a treballar, ocupa’t de tot sense preguntar i cada dia, cada dia, cada dia, sigues corresponsable de tot plegat, i no siguis un masclista de merda, que no és tan complicat, tampoc.
Sé que és una batalla constant, de cada dia i que no és de color lila. És vermellíssima. I verda i negra.
Sé que les dones hem de poder viure lliures, iguals, sense violències, sense por i amb el mateix salari.
Sé que estic farta, fartíssima, de la pressió estètica sobre les dones i que vull envellir en pau i feliç.
Sé que vull no tenir por que em violin la filla.
I sé que si malgrat tot, malgrat tants dubtes i contradiccions i aliats de pacotilla, en dies com ahir i avui i cada dia: visca, visca, visca la lluita feminista.