“Viure no és estar viu, viure és l’actitud d’omplir la vida. La vida, allò que passa quan tu rius”

Doncs això, que dimecres vaig anar a Can Barça. I, entrant al Camp Nou, vaig conèixer en Salvador. És de Cubells, la Noguera, entre Artesa de Segre i Balaguer. En Salvador va a futbol sempre. I ho expressa com jo. Perquè els que som de poble, d’anar a veure el Barça, n’hem dit sempre anar a futbol. I hi baixa cada partit. Perquè ell no puja de Cubells a Barcelona, ell en baixa. Com jo, que també baixo de Sant Esteve de Palautordera a Barcelona. Ens trobem per casualitat. Em demana de fer-nos una foto i parlem cinc minuts. O potser una mica més: set o vuit. Durant un trajecte curt, des de l’avinguda Diagonal fins a l’entrada a l’estadi per la Masia. En Salvador és obert, eloqüent i divertit, molt divertit. Va al partit amb la dona i uns amics de Castellar del Vallès. Té quatre abonaments i, normalment, en necessita dos. Fora l’estadi sempre és ple de gent que demana als socis si els sobra un carnet. I ell m’explica que a les bones persones, sempre les fa entrar amb els seus abonaments. Somriu. I se’n riu. D’ell. Sobretot, d’ell. Del que en diu estar boig per agafar el cotxe cada vegada que juga el Barça, ja sigui Lliga, Copa o Champions, i plantar-se a l’estadi. I després, si escau per l’hora, quedar-se a sopar i tornar quan s’acabi la corda. Perquè qui mana és la corda. I l’alegria. L’alegria de viure. Dimecres, el partit era a 2/4 de 10 del vespre i en Salvador era a Barcelona des de les 4 de la tarda. Li havien fet una sessió de radioteràpia. Li han trobat un càncer de pròstata, 10 anys després de superar un tumor al llavi. M’ho explica rient. De la mateixa manera que em diu que quan acabi el partit anirà amb la seva dona i els amics a prendre alguna cosa. Fins que s’acabi la corda. Dono per suposat que es quedarà a dormir a casa dels seus amics de Castellar. Però em diu que “ni hablar” de quedar-se. Que l’endemà a les 7 del matí ha de passar a “fotre un vistasso” als porcs. A la seva granja de porcs. A 2/4 d’11 ha de tornar a ser a Barcelona per fer una altra sessió de radioteràpia. “Ja es passen putes, ja”, diu rient. Arribem al Camp Nou. Em convida a fer un dinar de brasa a Cubells i m’abraça. Fort. Com s’ha d’abraçar a la gent: fort. M’assec a la localitat. “Tot el camp és un clam...”. Però al meu cap ressona una altra cançó: “Recorda, si plou dins teu, que caminar cura les ferides. Que viure no és estar viu, viure és l’actitud d’omplir la vida. La vida, allò que passa quan tu rius.” Marquen Coutinho, Rakitic, Coutinho, Sergi Roberto, Suárez i Messi. Sis barraques i a semis. Salvador, visca el Barça!