Us convido a "viure cada dia com si fos el primer"; potser així serem capaços de veure els avenços que s'estan fent en matèria ambiental

L’altre dia vaig assistir a la festa per a l’autogestió que es feia amb motiu del viutè aniversari de la Fabrica de Somnis de Vic, un local alternatiu i autogestionat on els valors de l’autoresponsabilitat i de l’apoderament estan a flor de pell. I no ho dic només com a expressió feta –que també– sinó perquè a la Fàbrica de Somnis es treballa el cos, a partir de l’esforç i la disciplina, per alliberar la ment i deixar-la volar. Somniar, vaja. Al nou espai de la Fabrica de Somnis –dic nou perquè abans era en un altre indret, però tenia la mateixa filosofia– hi ha un rocòdrom i el dia de la festa, hi havia dos escenaris: un d’aeris (cordes, teles, trapezi...) i un altre de terrestre des d’on es projectaven elements cap al cel –tot tipus de malabars– i es tocava literalment de peus a terra –amb un magnífic ball de claqué, per exemple. El funcionament és, com deia, l’autogestió, per part dels socis i sòcies de l’associació. I pel que fa als espectacles, com el que vaig veure jo, són oberts a tothom, i amb taquilla inversa. És a dir, que pagues al final i en funció del que pots/vols i del que t’hagi agradat el que has vist i gaudit. Tot lliure i obert. I explico tot això perquè va ser en un dels números d’aquest espectacle que vaig sentir una expressió –la darrera del número de trapezi– que em va capgirar els esquemes. I és la que us vull fer arribar: “En este mundo... seremos capaces de vivir cada día como si fuera el primero y cada noche como si fuera la última.” La frase correspon al poema Derecho al delirio, de l’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano (1940-2015) i contrasta amb la idea tan arrelada i parafrasejada de “viure cada dia com si fos el darrer”. En la línia de tot el poema, Galeano planteja un món al revés a partir de transformar en positiu tot allò que és negatiu. Total. Que vaig pensar que no sigui que embrutem tant el nostre entorn i actuem sense pensar massa en les conseqüències dels nostres actes perquè vivim cada dia com si fos l’últim. I si canviem el mantra? I si –com proposa Galeano– vivim cada dia com si fos el primer? Ho he provat i augmenta la dosi d’ingenuïtat, sí, però també d’il·lusió i d’entusiasme. I de responsabilitat. Perquè la certesa que hi ha un demà, per a nosaltres o per d’altres, però que n’hi ha, comporta la responsabilitat de cuidar l’avui. I ens obliga a pensar que les conseqüències del que fem, o no fem, avui –a escala individual, però sobretot a escala planetària i des de la creença que l’efecte papallona existeix– les rebrem demà, demà passat, l’altre i molt més enllà. I si no, que els ho preguntin als peixos que moren escanyats pel plàstic llençat o abandonat en algun racó de món fa una pila d’anys, o als nadons que s’han gestat a la panxa d’una mare que ha respirat aire contaminat, o –sense anar més lluny– a la persona fumadora que, després d’anys d’haver deixat de fumar, encara pateix les seqüeles d’aquell hàbit. Avui, i de forma col·lectiva, estem rebent les conseqüències de les accions o inaccions que, en matèria ambiental, hem tingut en el passat. Un passat que ja apuntava maneres l’any 1973 quan en Serrat, que avui fa molts anys que té 20 anys, va escriure la cançó Pare: “Digueu-me què li han fet al riu que ja no canta… Pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi ha arbres. A l’hivern no tindrem foc ni a l’estiu lloc on aturar-nos.” Aquests darrers mesos, amb la creació i manifestació dels moviments Friday For Future i Extinction Rebellion a Catalunya, he recordat les manifestacions del “Nuclear, no gràcies” de fa 30 anys. De fet, també podria parlar de les manifestacions contra els presos polítics de també fa 30 anys i que estem revivint molt en aquests darrers temps, però avui escric aquest article amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient, que ha estat el 5 de juny, i vull posar el focus en això. Jo ja tinc una edat i un passat, i sempre he pensat que si amb aquelles manifestacions del “Nuclear, no gràcies” haguessin aconseguit, ja no dic aturar les nuclears com va passar a Friburg (Alemanya), per exemple, sinó només orientar la investigació cap a l’energia solar o d’altres energies netes, potser ara no estaríem en situació d’emergència climàtica o estaríem molt més ben posicionats per guanyar la batalla al canvi climàtic. Per això, us convido a incorporar la proposta de Galeano (i a llegir el poema sencer) de “viure cada dia com si fos el primer”. Potser d’aquesta manera, i malgrat el munt de temes potents que han conviscut –informativament i emocionalment– aquests dies (els 30 anys de la matança de Tiananmen, els 75 anys del desembarcament a Normandia, les 7 hores de conclusions de les acusacions particulars i públiques sobre l’1-O després de quatre mesos de judici sobre el procés, el balanç de govern de Quim Torra, o la 51a pel·lícula de Woody Allen, per posar alguna cosa amb una mica de glamur) serem capaços de veure amb la mirada neta, il·lusió i esperança, els avenços que s’estan fent en matèria ambiental. Jo ja començo a veure brots verds –mai millor dit– de les llavors d’accions que fa anys que vam plantar. Continuem sembrant campanyes a favor del medi ambient, plantant manifestacions, forçant declaracions d’emergència climàtica, aplicant mesures i polítiques climàtiques sostenibles, oferint línies d’ajuda per a la compra de vehicles elèctrics, reduint el nombre de cotxes a les ciutats, promovent l’economia circular, fent boicots de reducció als productes envasats amb plàstic i campanyes estables de reducció del plàstic, investigant en energies netes, innovant i creant en favor d’un món sostenible. Aquest nou món que estem creant, potser, a partir de viure cada dia com si fos el primer.

Us convido a "viure cada dia com si fos el primer"; potser així serem capaços de veure els avenços que s'estan fent en matèria ambiental

Viure cada dia com si fos el primer