Ens cal tenir una certa distància davant del que és relatiu

Centrar la vida en el que és relatiu és un error, una insensatesa / foto: Dai Luo Si reflexionéssim la nostra vida de cada dia, ens adonaríem que viure cada hora com si fos la darrera de ben segur que ho faríem d’una altra manera més profitosa. Això no passa quan volem fer un munt de tasques en un intent endebades d’atrapar-ho tot, com si en depengués la nostra felicitat. La majoria de vegades això ens porta al fracàs, per la manera relativa com ha estat concebuda. Quan tracta de la felicitat humana, la saviesa no parla de presses ni d’arrabassar-ho tot, sinó que parla d’estabilitat per construir-la sòlida. I tal solidesa cal cercar-la a on n’hi ha, no a on no n’hi ha hagut mai. No ens podem amarrar al que és imprevisible o efímer perquè genera inestabilitat, no ens serveix. Tot al contrari, ens cal cercar la felicitat en saber veure dessota –com deia un humanista– del que és efímer i voluble. Hi ha quelcom més important: l’ésser infinit que mai no s’acaba. Només el que no té fi ni inici és absolut; aquí ens hi podem sostenir, agafar. El cor de l’home està obert a un amor que no té fi, per això sent el delit d’un amor profund, però al no trobar-lo –perquè tot el que estima és relatiu i està mal fonamentat– es frustra. No sabem o no volem saber que tot el que hi ha al nostre voltant té fi. Actuem com si haguéssim de durar sempre, quan no és pas així. Centrar la vida en el que és relatiu és un error, una insensatesa. Mai no experimentarà la serenor, ni la pau de l’esperit. És feliç aquell qui fixa la casa en roca ferma. La qüestió rau a saber discernir, distingir –especialment amb el pensament– el que és relatiu i el que no ho és, el que és efímer del que és profund. Aquest treball de discerniment dura tota una vida i, després de moltes marrades, tot just acabem de veure-hi clar. Tot el que és relatiu passa, i si no té cap sentit no cal posar-hi els fonaments de la nostra vida. Tot el que veiem i toquem té un final. Tot el que hi ha sota l’univers té una mort. Doncs ens cal tenir una certa distància davant del que és relatiu, perquè –tal com afirmava un filòsof– si ens hi vinculem intensament experimentem, posteriorment, el drama dolorós de la separació, del trencament, de la decrepitud i de la mort. Viure cada hora com si fos l’última és posar-hi tota l’entrega, tot l’interès. No la podem malbaratar ni deixar-la perdre. Viure com si cada hora fos la darrera és un exercici que investeix seriositat a la vida. Ens exigeix com l’hem de dotar de contingut, què hem de fer amb aquesta hora perquè realment tingui valor.