A la meva columna, com en un conte, hi ha ficció. Però cap mentida

Benvolguts lectors, no sabeu prou com celebro les ocasions que em feu comentaris sobre aquesta columna d’opinió: la majoria positius i, si n’hi ha de negatius, sempre són amb ànim constructiu. Aquest és el darrer article de l’any. Em servirà per desitjar-vos que passeu unes molt bones festes de Nadal i un molt pròsper any 2019, però també em servirà per celebrar que farà un any que publico cada 15 dies en aquest mitjà i n’estic molt agraït. Escriure aquesta columna m’ha permès fer un exercici intel·lectual i literari ben diferent del que estic acostumat en l’àmbit professional. Tot i que és cert que molts dels textos són fruit d’un blocatge dels meus pensaments i criteris, molts d’altres –segurament la majoria– m’han esperonat a fer investigació, a remenar documentació i a fer tota mena de lectures, les quals, sense aquesta obligació quinzenal, no hauria fet. Una obligació complerta amb devoció, amb gratitud i amb la motivació de saber que rebré de vosaltres més del que hi aporto en forma de reconeixement, crítiques i propostes. De tant en tant, rebo algunes qüestions i consultes. Crec que en tinc resposta, excepte d’aquelles que es converteixen en conversa. Agraeixo també els vostres comentaris a les xarxes socials, per correu electrònic i els que em feu quan m’atureu pel carrer a petar la xerrada. Això d’escriure opinió es –veritablement– un exercici que et convida a reflexionar, a fer introspecció. Però sobretot et convida a compondre un relat, més o menys d’actualitat, més o menys significatiu. Vaja, és com escriure un conte, però mullant-se i prenent una postura sobre les qüestions tractades, que és el veritable sentit d’escriure l’opinió en un bisetmanari. A la meva columna, com en un conte, hi ha ficció. Però cap mentida. Podríem dir que, com en un conte, no sempre explico la realitat fil per randa. Però podeu estar segurs que explico només la veritat, la meva veritat. Als contes tot és possible: la veritat és tan certa com el que hom vulgui creure, la realitat va per altres vies. Als contes existeixen les princeses, els dracs i els cavallers. Certament. En canvi, a la vida, a la realitat, no. La veritat està en els relats, perquè són els relats els que de debò existeixen per al nostre cervell, és la seva interpretació el que fa existir una realitat determinada. Per als infants, no hi ha res més veritable que els Reis d’Orient que porten regals o que el tió que caga torrons i xocolata. Per als joves, els seus ídols són un exemple a seguir. I per als que ja som més grans doncs…, bé, cadascú té per autèntic el seu propi conte. UN CONTE VERITABLE Hi havia una vegada un país molt petit en el qual un poble divers i plural, treballador i solidari, ric en cultura, paisatge i gent, reclamava una vida lliure, democràtica i tranquil·la. Reclamava ser capaç de decidir sobre el seu propi destí. Era un país que es feia estimar, per les seves mostres de solidaritat amb els altres, per la seva vocació d’acollida i per la seva forma de fer, moderna i innovadora. En aquest país hi succeïen de forma recurrent tot d’esdeveniments que n’alteraven la seva convivència. Cada 50 anys aproximadament, ogres, dracs i feres de tota mena apareixien per tot arreu fent destrossa, tant que fins i tot provocava enfrontaments i desentesos entre els habitants d’aquell petit país. Aquella gent no sabia com defensar-se’n, s’enfrontaven entre ells, no hi havia un sol clam en les seves assemblees i, si el trobaven, no aconseguien fer-lo efectiu, es perdien en les estratagemes. Aquell poble, però, inventava símbols i codis en els quals posava les seves esperances. A cada invasió, les viles, carrers i balcons d’aquell país quedaven embolcallats amb tota mena de senyeres, llaços i pancartes. Aquells símbols eren quelcom més que una reivindicació: eren un refugi. Aquell poble va aprendre a cridar, amb grans manifestacions i cançons, però sempre, sempre rebien estopa dels ferotges invasors. A qui alçava la veu de forma pacífica el tancaven en gàbies; a qui escoltava la majoria el foragitaven del país; als cançoners els posaven un sac al cap i als poetes els trencaven les plomes. Amb el temps, amb els anys, aquell mateix poble anava acotant el cap, deixava d’aixecar la veu, deixava de fer manifestacions i és refugiava en els seus símbols, llaços i banderes tot reclamant una majoria que no apareixia, que no existia, però que representava el perfecte pretext per tornar a la feina, cap cots, apallissats i esporuguits, fins que les feres, dracs i ogres tornaven a marxar, en aparent retirada tot preparant la següent envestida. Aquesta és la història de la cançó de l’enfadós, un conte que ja explicaven els avis i els rebesavis i que si continua igual explicaran els nets i besnets. Un conte que al teatre representarien titelles, amb personatges accionats pels fils o amb la mà d’algú altre ficada pel cul… Aquest conte és inacabat, potser perquè els contes inacabats són la millor manera dels conta-contes per continuar tenint qui els escolti, per mantenir-se en l’ofici, per fidelitzar l’audiència, per “viure del cuento”, vaja! Eus ací l’expressió trobada. Aquest conte no té ni cavallers ni herois, només escuders amb gran aparença, fins i tot alguns que voluntàriament passen gana. Aquest conte, però, té personatges, molts personatges, cadascun amb un paràgraf a les pàgines d’un llibre gruixut com cap altre. Aquest conte és una veritat, que mentre sigui aquesta veritat res no canviarà. Als infants quan ja no són infants se’ls explica la realitat, se’ls arrenca la seva veritat tot d’una i se’ls presenta la realitat i aleshores creixen, es fan grans i esdevenen adults. Potser cal que algú ens despulli de la nostra veritat, ens ajudi a créixer i a fer-nos adults; potser hauran de venir cavallers de fora, amb bona bossa i carregats de raons evidents. L’esperança no hauria de ser només la realitat d’aquest poble ja que en l’esperança no hi cap la consumació de realitat. Acomiado l’any, doncs, amb el desig que, com a poble, deixem de viure en un conte d’una vegada per totes, que siguem capaços de canviar veritablement de narració, que la nostra veritat sigui una altra, que per a qui vulgui de debò la prosperitat es posi a construir-la, que deixem que els símbols siguin símbols i que la realitat sigui la vera veritat. [caption id="attachment_123397" align="alignnone" width="420"] Oriol Brutau[/caption]

A la meva columna, com en un conte, hi ha ficció. Però cap mentida

Viure del ‘cuento’