Vivim els anys passats com una llosa en lloc de com a plomes que ens ajuden a volar més amunt

Pau Casals amb el pianista Arthur Rubinstein a Puerto Rico el 1965. El mestre tenia llavors 89 anys / foto: Fundació Pau Casals Pau Casals va dirigir més de 50 concerts entre els 90 i els 96 anys, Goethe va escriure la segona part de Faust quan ja passava dels 80 i, si van errats els que diuen que la va escriure el rector de Vallfogona, Cervantes va escriure la segona part del Quixot quan passava dels 70. Potser sí que ja no és prudent que Joe Biden repeteixi a la presidència dels EUA. Però no hauríem de caure en l’edatisme. Estic d’acord amb el que diu Nicolas Chamfort quan afirma que “és després de l’edat de les passions quan els grans homes produeixen les seves obres mestres, igual que és després de les erupcions dels volcans quan la terra és més fèrtil”. És important tenir-ho en compte: l’esperança de vida augmenta, i la qualitat de vida, també. No ens hem de jubilar de la vida mai. De la feina, quan es pugui/vulgui. També el general MacArthur deia que “no ens tornem vells per haver viscut un nombre d’anys. Ens tornem vells perquè hem abandonat els nostres ideals. Els anys arruguen la pell, renunciar als ideals arruga l’ànima”. En aquest sentit, cal en tota circumstància renovar els ideals que podem perdre i trobar-ne de nous, i dur-los a terme. Ens cal ser emprenedors fins a l’últim dia de la nostra vida. I per això ens cal dominar l’art de saber substituir uns propòsits per uns altres, permanentment, decididament. Sovint em sembla que, més que el futur, el que se’ns fa feixuga és la càrrega de les vivències i els records que hem anat acumulant en el viatge, i que renunciem inconscientment a veure tot allò d’engrescador que podem anar afegint a la nostra motxilla. Efectivament, vivim els anys passats com una llosa en lloc de com a plomes de gavina que ens ajuden a volar més amunt i arribar més enllà. Què en fem, de la serenitat, de la maduresa, de l’objectivitat, de l’experiència, de la tendresa? Són sandàlies alades que ens conviden a continuar fent el camí que ens hem traçat i que l’alleugereixen? O són pedres a les sabates entre els dits que ens conviden a renunciar a la caminada? TREURE TOT EL PARTIT A LA VIDAEl gran secret de l’alquímia social, com diu Balzac, és treure tot el partit possible a cadascuna de les edats per les quals passem: “Tenir totes les fulles a la primavera, totes les flors a l’estiu, tots els fruits a la tardor...” Aquest és el secret, el gran secret: saber trobar en cada moment un nou sentit a la vida, un nou sentit per a la vida. Perquè rejovenim permanentment a través dels nous propòsits. Però aquest tarannà personal no s’improvisa. Cal exercitar la teoria d’aquest exercici al més aviat possible. Nosaltres tenim l’avantatge que a la nostra generació se li ha exigit sempre una gran capacitat d’adaptació als canvis. Nosaltres no teníem telèfon a casa quan érem petits, ni televisor, ni ordinador, i amb un duro passàvem el diumenge. Fa poc no coneixíem les oportunitats que ens oferiria internet en el món de la comunicació, de la informació i dels negocis. Només començàvem a intuir que hauríem d’aprendre a comprar i vendre amb una nova moneda, l’euro, i poc imaginàvem que gairebé tothom portaria a la butxaca un telèfon mòbil tan petit com un paquet de cigarretes. Efectivament, la nostra generació és la primera en la història de la humanitat que ha hagut d’aprendre a adaptar-se a uns canvis socials i tecnològics vertiginosos i que, sobretot, ha hagut de desaprendre, sortir de la zona de confort, i que ho ha fet amb èxit. És clar que nosaltres sabem que van passar quatre dies del carro al 600; del tramvia a l’AVE; de l’Enciclopèdia Espasa al CD-ROM; dels discos de vinil a la tecnologia digital; de la televisió en blanc i negre –quan la teníem– a la televisió per satèl·lit o per cable; de la màquina d’escriure manual a l’elèctrica, primer, i al PC, després; dels somnis de volar a la realitat del puente aéreo; de la feina per a tota la vida a la feina fins que convinguis…, i fins i tot hem tingut la gosadia d’arribar a la lluna. Som la generació dels Beatles, dels Rolling Stones… I tot plegat són coses que hem conquerit. Vull dir, que hem hagut de fer funcionar el cervell! I el cervell, com més rutlla, més probabilitats té de continuar rutllant. Voldria saber si s’ha avaluat prou l’interès de la societat a obtenir la participació dels vells. No només en la criança dels nets –que també– i com a testimonis de la història recent –que també–, sinó en l’aportació de reflexions sobre assumptes actuals, en l’avaluació dels fenòmens contemporanis, en l’obtenció de punts de vista més globals d’allò que passa avui. Per a la construcció d’una societat millor, els vells estem amortitzats i ja no s’espera de nosaltres altra cosa que ens distraguem i ens mantinguem sans físicament i mentalment? De ben segur que no. Tenim un gran futur al davant, i gratificador. Perquè també és el moment a partir del qual –sense parar d’aprendre– podem donar i donar-nos amb seguretat, amb saviesa i amb generositat. En cada cas caldrà abandonar alguna màgia, caldrà desprendre’s d’alguna il·lusió de seguretat, del sentit còmode del jo, per permetre’ns la més gran expansió de la nostra pròpia singularitat. Us proposo, doncs, una anàlisi del que ha estat la nostra vida, d’examinar d’on venim i com utilitzarem les nostres oportunitats a partir d’ara: en què crec realment? Com puc projectar-me a partir d’ara? Què estic disposat a arriscar? A què no vull renunciar? Com vull estimar? Com vull ser jo mateix? Tenim encara tantes oportunitats a conquerir, tantes coses a dir, tantes coses a fer! Apostem per una vellesa activa. Decididament activa. La vellesa no és una etapa d’espera. Desitjo que tots puguem descobrir que la vida, més enllà d’un problema o d’una oportunitat, és un misteri, és una aventura apassionant.

Vivim els anys passats com una llosa en lloc de com a plomes que ens ajuden a volar més amunt

Viure més enllà dels 100…?