Crec que els escriptors tenim l’obligació moral de no ser indiferents a la realitat que ens envolta. I més, si com en l’actualitat es vulnera la democràcia i les llibertats més bàsiques

Dilluns, 29 de gener de 2018 Migdia Després de dinar, de camí cap a l’estació de tren de Llinars del Vallès a buscar el meu fill petit, he sentit a l’Òscar Fernàndez i l’Empar Moliner al Catalunya Migdia parlar de la campanya “Me Too”. Comentaven que les cineastes Leticia Dolera i Neus Ballús, l’actriu Naussicaa Bonnín i l’editora Eugènia Broggi han denunciat al programa assetjaments que havien patit. Està molt bé que dones que tenen visibilitat denunciïn aquests fets, però em preocupa que cap d’elles hagi donat noms. M’agradaria saber fins quin punt, malgrat haver estat víctimes d’un assetjament, tenen por de donar noms. Estic convençuda que hi ha moltes dones anònimes (caixeres, hostesses, treballadores de la neteja...) que han patit diferents tipus d’assetjament i no s’atreviran mai a denunciar-ho. Dimarts, 30 de gener de 2018 Tarda Avui m’he entrebancat amb aquesta reflexió llegint Acte de violència de Manuel de Pedrolo: “Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es refusa a veure’s privat durant més temps de la seva llibertat i es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i més humanament digna”. Fa posar els pèls de punta que un llibre escrit l’any 1961 sigui tan actual i que moltes de les coses que s’hi expliquen es puguin traslladar al present amb tot el seu sentit. Acte de violència és una novel·la que parla de resistència, de solidaritat, de repressió i del paper fonamental del poble. Un poble, que, com a tal, podríem dir que n’és el protagonista. No hi ha un personatge concret que s’imposi, sinó un collage de peces, de vides separades i a la vegada entrellaçades que fan un tot: el poble. Aprofitem aquest 2018, que és l’any del centenari del naixement de Pedrolo [a la foto d’aquest article] i que compta amb una comissària fantàstica, l’Anna Maria de Villalonga, per descobrir les seves obres, moltes i de gèneres diferents. Recuperem un escriptor que va molt més enllà del seu llibre més conegut, El mecanoscrit del segon origen. Pedrolo va ser un escriptor compromès, convençut de la funció de transformació social de la literatura. Crec que els escriptors tenim l’obligació moral de no ser indiferents a la realitat que ens envolta. I més, si com en l’actualitat es vulnera la democràcia i les llibertats més bàsiques. No podem restar callats. Com diu la lletra de la cançó “viure vol dir prendre partit”. No hi ha lloc per a l’equidistància, perquè equidistància s’ha convertit en sinònim d’hipocresia, de nedar i guardar la roba, d’interès i de cinisme. Dimecres, 31 de gener de 2018 Migdia Torno a ser a l’altell, asseguda davant de l’ordinador. I penso en com n’és d’important i imprescindible per a mi aquest racó de casa. Assumeixo plenament que sóc l’okupa de l’altell i, de tant en tant, els de casa encara m’ho recorden i els reconec una part de raó. Però necessito aquest espai privat, un espai que m’aïlla del món, on tot pren una altra dimensió. A l’altell, estic sola, no hi ha ningú, ni música, necessito silenci per treballar. Com deia Virginia Woolf, que va escriure el seu diari durant més de 20 anys, qualsevol dona que desitgi escriure ficció necessita tenir diners i una cambra pròpia. Totes dues afirmacions són ben encertades. A part d’un espai privat, al meu entendre bàsic per poder-te concentrar, el tema econòmic també s’ha de tenir present perquè per escriure necessites temps i tots sabem que, en general, la feina d’escriptor no dona per a grans dispendis. A Catalunya són molt pocs els escriptors que poden viure només de la literatura, i encara menys, si escriuen en català. Una cambra pròpia, temps, una mínima estabilitat econòmica i estones de lleure obligat, són ingredients que faciliten, i molt, l’escriptura. Encara que hagis de deixar el teclat per anar a estendre la roba o a remenar el dinar, com ara mateix, que acabo de baixar a controlar les carxofes a la planxa. Dijous, 1 de febrer de 2018 Migdia Fa sis anys no tenia perfil de Twitter ni utilitzava el Facebook ni tampoc Instagram. Ara és d’obligat compliment, no n’hi ha prou d’escriure, si no ets present a les xarxes socials, no existeixes, ets invisible. Val a dir que li he trobat el gust i que no em costa un gran esforç, però vol temps. Tenir una vida digital significa connectar-te cada dia i mantenir una certa relació amb els teus contactes, si no la gent deixa de seguir-te. A ningú li interessa visitar una pàgina de Facebook que fa mesos que no es mou, ni seguir un perfil de Twitter o d’Instagram que no té activitat. Tot això obre portes a moltes connexions interessants que et poden fer créixer en diversos sentits, però també vol temps, i el temps desgraciadament és limitat. Cal trobar l’equilibri, estar present a la xarxa, però mirant d’acotar l’estona, la qual cosa no sempre és fàcil. Així que ja sabeu, si voleu em podeu seguir i serem amics virtuals.

Crec que els escriptors tenim l’obligació moral de no ser indiferents a la realitat que ens envolta. I més, si com en l’actualitat es vulnera la democràcia i les llibertats més bàsiques

Viure vol dir prendre partit