Com sortirem d’aquesta crisi que ens afecta i no era aliena a tothom?

Hem de modificar moltes actituds, comportaments, maneres d’actuar. Si fem una mirada enrere descobrirem que la vida s’ha modificat, diuen alguns que a bé, jo diria, però, que aquesta no és la paraula adient. No arriba a tothom. Érem feliços quan no teníem el que tenim ara; avui, ningú no està satisfet del que té. Mira sempre els que tenen més que ell i, l’enveja el colpeix. Desventurat! Hem de recuperar la felicitat i l’agraïment pel que tenim. Jo ho intento. Estem acabant els recursos de la Terra, majoritàriament en mans d’uns quants que la maneguen com volen a benefici propi mentre que una immensa majoria no té com sobreviure. No oblidem que el món –i tota la seva riquesa– és patrimoni de tothom. Que ben administrat hauria de servir per fer possible la vida de tots els ciutadans, no importa cultures ni llengües, cadascú amb la seva idiosincràsia. I, què passa? Que uns quants se n’han fet amos i senyors, mentre que la resta –molt llarga– no té allò imprescindible per subsistir. Què dir del que passarà ara amb els més grans, els que han estat pioners de tantes coses quan des de les altes esferes se’ls vol reduir, no importa com. Vull ser optimista i pensar que guanyarà el seny i que el sentit comú farà la seva feina: reconduir els hàbits i els costums, treballar per guanyar de nou la vida quotidiana de tots. Que a ningú no li falti el treball ben remunerat, no amb les diferències de suara on la misèria guanyava cada dia més víctimes. Exigim i procurem, plegats: que tothom pugui viure i treballar amb dignitat. Com sortirem d’aquesta crisi que ens afecta i no era aliena a tothom? Alguns la sabien? La preparaven? Costa d’imaginar tanta maldat, però aquesta és la realitat. Només plegats fent front comú petits i grans, rics i pobres, homes i dones, els més joves i els més vells, podem reconduir aquest malson mundial que estem vivint, confinats ara a casa –els que en tenim– per un maleït coronavirus infiltrat, del qual algú hauria de donar majors explicacions. Exigim ho! Qui o què l’ha provocat? Necessitem aclariments. Fins ara, massa perquès sense resposta, arreu dels cinc continents. No és la primera vegada que el món pateix un desastre universal: Sodoma i Gomorra. el Diluvi. la Torre de Babel, les plagues d’Egipte. I sí, caldria, quan sigui possible, explorar l’inici d’aquest malson: qui, on com per què? A qui beneficia? Quins són els més colpejats? No hi ha vacunes, però sí estímuls a provocar vida. Volem un món a l’abast de tothom. Un món de justícia i equitat. No el de la competència. Un món que podem fer nostre, aquell que pregonaven ja els nostres avantpassats, el d’ajudar al qui et necessita quan està malalt, el de no permetre que la cobdícia podreixi els nostres cors. Em ve al cap la meva iaia Margarida, que menava l’hostal del Pont de Vilomara, on jo vaig néixer. Tenia sempre estadants, gent que venia per assumptes de les fàbriques, viatjants de comerç. També parelles de la Guàrdia Civil. Si una dona anava de part, era la Margarida qui anava a ajudar-la. Si algú estava malalt i sol, em feia anar a portar-li el dinar. Recordo una noia que es deia Assumpció i que tenia mal de pot. O la Roseta, amb una tuberculosi que se la va endur... Tenim, doncs, a les mans iniciar una nova manera de viure, que no podem deixar escapar. Volem! Som-hi!

Com sortirem d’aquesta crisi que ens afecta i no era aliena a tothom?

Volem. Som-hi!