Mentre els homes no poseu la cara vermella a col·legues que deshumanitzen les dones, en sereu còmplices

Un amic m’avançava que a la festa del dissabte vindria el seu soci, un home que té ganes de presentar-me. Segons comentava, és un home que no passa desapercebut. Davant de tanta excitació, vaig demanar que me’l definís una mica. Ell no acabava de trobar les paraules exactes. Jo continuava sense entendre què el feia ser tan especial. El meu amic va acabar dient: “L’hauries de veure lligar! Sap jugar, entens què vull dir? És d’aquests que tracta malament a les ties. N’hi ha eh!? Hi ha dones que els agrada que les tractin malament.”

Dir que hi ha dones que els agrada que les tractin malament és el mateix que afirmar que els clients de l’Hipercor sentien certa atracció per les bombes. Hi ha homes normals dient i fent coses que hem normalitzat. Aquest amic meu ho és, de normal. El seu soci, també. Deu ser el típic que diu que és feminista perquè va sortir de l’úter de la seva mare i li frega els plats a la seva dona. És el problema del masclisme, que els que l’exerceixen no porten cap marca a la cara, cap senyal. Són homes normals. Les paraules del meu amic demostren que la violència masclista no són casos aïllats, sinó una problemàtica estructural arrelada socialment. I és evident que les dones volem i mereixem ser tractades amb respecte.

Hi ha la falsa creença que la violència de gènere afecta un sector de la població: unes dones concretes, d’una cultura determinada i d’una classe socioeconòmica específica. Totes les dones som susceptibles de viure actes discriminatoris. A la curta edat de 9 anys jugava a handbol. L’entrenador de l’equip masculí va trobar una oferta millor i va deixar els nens desemparats. Des de dalt, van fer saltar el nostre entrenador a l’equip masculí. Anys més tard, ballava a la festa major i un noi es va acostar per l’esquena i em va tocar els pits. Presa del formigueig que em va recórrer tot el cos, només podia repetir en bucle: “Quin fàstic!” Un col·lega va tallar-me: “Exagerada! Només són dues tetes!” Anys després, un amic amb qui compartia fisioterapeuta m’explicava rient per sota el nas: “Saps què diu el físio? Que estàs per sucar-hi el melindro.”

Des de petita vaig entendre que el meu desig de jugar a handbol quedava en segon pla, l’equip femení existiria sempre que el masculí tingués totes les necessitats cobertes. A l’adolescència, ningú no va condemnar que un desconegut em toqués els pits com si fossin d’ús públic, i marxés corejat per les rialles dels seus amics. Paral·lelament, vaig ser tractada d’histèrica i exagerada. També vaig aprendre que un fisioterapeuta que passava de la trentena podia fer broma sobre violar una menor.

Cadascuna de nosaltres creix en una espiral de violència i desigualtat i, finalment, integrem aquestes expressions com quelcom inherent a la nostra persona. Aquesta espiral és la que va portar les alumnes del colegio mayor Santa Mónica a afirmar que les verbalitzacions dels companys de l’Elías Ahuja s’havien d’entendre dins del context d’una tradició per no malinterpretar-les. Com si el discurs misogin dels estudiants pogués incloure’s en algun context. Segurament, el meu amic va pensar que les alumnes del Santa Mónica són de la categoria que els agrada que les tractin malament.

Ningú no neix de l’úter de la mare banalitzant la violència, ho aprenem a través d’estructures polítiques, econòmiques i socials. Les dones no naixem víctimes. Les víctimes ho són per les agressions i agressors amb qui conviuen. Les víctimes de violència masclista no creixem sobtades com un bolet al terra humit de novembre. Podrem discutir fins a la fi dels temps què va ser primer, l’ou o la gallina. Però, si parlem de violències masclistes, no hi ha debat: primer, va ser l’agressor i després, va ser la víctima. Sense agressors no hi ha víctimes. Per aquest motiu els homes hauríeu de ser els primers interessats en la lluita feminista, en lloc de contraatacar amb campanyes com #NotAllMen. Em decep que els homes destineu el vostre temps a defensar aquest lema, que defenseu un orgull que creieu ferit. A nosaltres ens fereixen de veritat. #YesAll Women.

Posar fi a la violència contra les dones no ocupa els homes. Als minuts de silenci per visibilitzar els feminicidis, les places s’omplen de dones. Continuarà sent així, mentre hi hagi pacients que riuen les gràcies a fisioterapeutes. Mentre no poseu la cara vermella a col·legues que deshumanitzen les dones, en sereu còmplices. Admirar un home que ridiculitza les noies amb qui lliga us en fa còmplices. De la mateixa manera que omplim les places, omplirem el món perquè la llibertat ens pertany. La vida ens pertany, no l’hem de suplicar. La fi de la violència contra les dones també és cosa dels homes. També és cosa vostra. També és cosa teva. Quan entenguis que nosaltres reclamem els nostres drets –on vosaltres ploreu els vostres privilegis–, quan entenguis que lluitem –on vosaltres us victimitzeu–, quan entenguis que sobrevivim –on vosaltres viviu–, ho hauràs entès tot.

Una parella s’abraça en una manifestació mentre subjecta una pancarta que diu: “Prou és prou” / Duané Viljoen (Pexels.com)