Jo ja el sé, el veredicte. Vosaltres no? Ells no? I tant que sí. I el donaran

Viurem unes setmanes enganxats a un judici en directe. Com als capítols d’en Perry Mason que tant li agradaven a la meva àvia, però amb un final més incert. Perquè en aquells, de judicis, per molt complicada que semblés la cosa al final tot hi acabava bé. I malauradament aquesta retransmissió en directe que seguirem amb l’ai al cor no el tindrà. M’alegra que molts cregueu en un judici just i en imparcialitats o que potser no hi cregueu però que us aferreu a l’esperança d’un final menys dramàtic del que auguro jo. I m’alegra també molt que molts de vosaltres us repetiu com un mantra allò d’“Europa i el món ens miren” com si aquesta mirada que fa mesos que tenim al clatell servís de res. En veig molt, de teatre, per raons professionals –i perquè m’encanta– i us diré que aquest judici non stop que viurem ara és una obra de teatre de les bones, de les que tenen pressupost i actors consagrats. M’omple la tristesa. I fluctuo tristament entre el silenci ple de dolor i d’impotència quan els veig asseguts, en files de tres i amb aquesta serenor i coratge i les ganes de cridar als quatre vents, més fort que mai, que n’estic farta de comèdia, de mentides, de màquines perfectes d’odi que funcionen, acabades de greixar, a la perfecció. He vist els vídeos dels Jordi, vosaltres no? Ells, no? Si els han vist, per què diuen que encoratjaven les masses en lloc de demanar-los que marxessin a casa. Perquè menteixen. I ho fan perquè volen fer-ho. I poden. Poden molt. He vist les hòsties del Primer d’Octubre. Vaig viure aquell dia. Vosaltres no? Ells no les han vist? Per què les neguen? Per què diuen que ens les vam inventar? Perquè volen. I poden. Molt. I ara orquestren aquest judici que em sembla una farsa, per a mi i per a tothom. I em quedo sense ni bri d’esperança. N’hi ha molts que no combregueu amb el que combrego jo. No us dic pas res. Que no sentiu que aquelles persones són bones i innocents. I no us dic res. Us respecto, que d’això va la cosa. Però aquest judici, no. Aquesta mentida televisada i comentada non stop que ens volen fer empassar ara no la puc respectar. Ni vull. Demostra que el sistema està tan podrit, tan perdut, tan corrupte i malvat que més valdria que les formes fossin tan clares com el fons i no ens amaguéssim del resultat que tots sabem que vindrà. Jo ja el sé, el veredicte. Vosaltres no? Ells no? I tant que sí. I el donaran. Perquè volen i perquè poden. I nosaltres ens ho haurem mirat.

Jo ja el sé, el veredicte. Vosaltres no? Ells no? I tant que sí. I el donaran

Volen i poden