Maria Ibáñez, col·laboradora d'El Xiprer

Juliol, divendres, 2/4 d’11 del matí, cafè amb Maria Ibáñez Rosell (Barcelona, 1919), voluntària d’El Xiprer. En un principi, havíem acordat veure’ns al menjador d’El Xiprer, però una inoportuna caiguda ens obliga a canviar els plans, fet pel qual la conversa té lloc a casa seva, un pis situat al carrer Barcelona. Només entrar-hi, la Maria i la Mercè Riera, que m’acompanya en la visita, es fan una forta abraçada i es fan molts petons. L’admiració que senten una vers l’altra és mútua. Totalment ja recuperada de la caiguda, la Maria li pregunta pel periodista que l’acompanya. Vol saber quines són les meves intencions. En saber que es tracta del parlar d’El Xiprer tot són facilitats. A punt de fer 100 anys –els farà aquest diumenge, dia 8 de setembre–, la Maria és la voluntària de més edat d’El Xiprer, entitat amb la qual col·labora activament des que es va jubilar. Considerada un referent per tota la gent de la casa d’acollida, ella sembla no donar-li gaire importància. Satisfeta “de poder ajudar als altres”, es mostra contenta “per l’estima que rebo per part de tothom i molt especialment de la Mercè, una dona forta i valenta que fa una gran tasca social.” “Acostumada a fer tot el que sigui necessari, el cas és que la Maria és la regna de les amanides”, assenyala la Mercè. Em consta que rentant plats, tampoc no es queda enrere. Tothom coincideix: “Som davant d’un cas únic i exemplar.” Amb una excel·lent salut, la Maria es jacta als 100 anys de no haver passat més de vuit dies a l’hospital. Soltera i habituada a viure sola, es considera “una dona salvatge i independent.” “Sempre he fet el que he volgut”, afirma amb rotunditat. Nascuda a Barcelona, la família es va traslladar, quan tenia sis anys, a Sogorb (l’Alt Palància). Seguint les passes del pare va treballar de comptable a l’empresa Textiles Levantina. En temps complicats, recorda haver passat “molta gana” durant la Guerra Civil. El tancament de la fàbrica el 1972 va fer que deixés Sogorb i vingués a Granollers. Amb 53 anys, va entrar a treballar a una empresa de la Garriga i posteriorment va acabar la vida laboral a la gestoria Vilageliu de Granollers. Sempre activa, diu que la jubilació va suposar per a ella un punt i seguit, fet pel qual va començar a compaginar les tasques de voluntària d’El Xiprer amb altres facetes com l’aprenentatge de l’escultura i la pintura, especialitat que va aprendre amb el pintor Jordi Gendra. Les aquarel·les que conserva a casa seva em permeten constatar que ha estat una bona alumna de l’escola Gendra. També ha fet vitralls. Els seus quadres i un de Gendra del qual està especialment enamorada són acompanyats per uns quants pergamins egipcis, resultat d’algunes de les adquisicions que ha fet durant els viatges que ha fet per uns quants països: Egipte, la Xina, l’Índia, l’Argentina... “Estic contenta d’haver dedicat bona part del que estalviava a fer viatges, ja que això m’ha permès veure coses molt maques arreu del món”, diu. Malgrat que gaudeix d’una excel·lent salut i que és possible mantenir amb ella una conversa amb total normalitat, es mostra contrariada pel fet que faci ja uns quants dies que no va a El Xiprer. Bona caminant, pujava a peu des de casa fins a principis de juliol que va caure. Aquesta circumstància ha motivat que actualment rebi el suport de la Diana, una cuidadora simpàtica i atenta coneguda per la gent d’El Xiprer que aprofita l’ocasió per aprendre el català. El cas de la Maria Ibáñez és excepcional pel fet que es tracta d’una voluntària centenària. El grup de voluntaris està format actualment per unes 140 persones d’arreu de la comarca. La Mercè Riera, fundadora i ànima de l’entitat, sempre ha dit que “El Xiprer sort en té, dels voluntaris, ja que sense ells ben poca cosa podríem fer”. Com altres voluntaris, la Maria hi col·labora els dimecres i els divendres al matí. “Quan s’hi posa s’hi posa i no és fàcil seguir el seu ritme”, afirmen les companyes que treballen amb ella. Els voluntaris d’El Xiprer es reparteixen, de dilluns a divendres, entre la casa d’acollida del carrer Josep Umbert, com és el seu cas, i el magatzem de distribució d’aliments que l’entitat té al Ramassar. Tot i viure sola fins fa poc, la Maria sempre ha comptat amb la companyia de diversos gossos. L’últim, el Bill, gran i bonàs, va morir fa uns mesos. Ben atesa, no ha parat de rebre visites des del dia que va caure. Encantada de poder haver arribat als 100 anys, afirma, mentre riu, que “estic més que satisfeta amb la vida que m’ha tocat viure.” I a la pregunta de si demana alguna cosa a la vida a aquestes altures de la pel·lícula respon: “Sí, espero que la Mercè resi perquè pugui tornar ben aviat a El Xiprer.”

Maria Ibáñez, col·laboradora d'El Xiprer

Voluntària centenària