Per més que un visqui i experimenti, no coneixerà la veritable plenitud de ser jove si no viu en amistat

El 8 d’octubre de l’any passat us parlava d’un sínode convocat a Roma per parlar sobre els joves i la fe i acabava l’article dient que ningú no sabia quines serien les propostes, però el que sí que era segur és que si l’aplicàvem havent escoltat amb valentia els joves tindríem una alenada d’aire fresc. Doncs bé: un any després, el document és aprovat pel papa i trenca tòpics. Certament, el que diu és tot un acte de confiança en els joves d’avui. Un primer: la joventut de l’Església, i de qualsevol institució, no es mesura només per la mitjana d’edat. Hi ha una frase molt marcada: “Vosaltres sou l’ara de Déu.” Em sembla magnífica. Trenca el tòpic de “vosaltres sou el futur”, allunyant-se de profetismes idíl·lics. Un ara que fa referència a Déu, és a dir, a cada jove valorat individualment... Partint d’una actitud en positiu sobre la joventut, hem de dir que hi ha moltes joventuts perquè hi ha una pluralitat de mons juvenils. Un altre tòpic que supera és el de tenir experiències simplement per ser jove. Subratlla que, per més que un visqui i experimenti, no coneixerà la veritable plenitud de ser jove si no viu en amistat. Créixer és conservar i alimentar les coses més precioses que regala la joventut, però al mateix temps és estar obert a purificar el que no és bo i a rebre nous dons de Déu (i dels altres). En el fons s’afirma que ser jove és ser compromès. Enllaça amb una actitud molt actual: anima el jove “que no t’arrenquin de la terra”, demanant-li que no menyspreï ni rebutgi la història, la riquesa espiritual i humana que es va anar transmetent al llarg de les generacions. Anima els joves a cuidar la seva relació amb la gent gran, advertint del perill de la ruptura entre generacions. Si els joves i els ancians s’obren a l’esperit de vida, produeixen una combinació meravellosa. Així, al contrari d’un altre tòpic: els ancians somien i els joves veuen visions. El papa acaba amb un últim desig: “Estimats joves, seré feliç veient-vos córrer més ràpid que els lents i temorosos. Correu atrets per aquest rostre tan estimat, i que reconeixem en la carn del germà sofrent. L’Església (i la societat), necessita el vostre entusiasme, les vostres intuïcions, la vostra fe. Ens fan falta! I quan arribeu on nosaltres encara no hem arribat, tingueu paciència per esperar-nos-hi.”