Vuit milions en millores a la C-17 a partir de Figaró
Catalunya és un país arrugat. Dels Pirineus a Barcelona, muntanyes i cingleres entorpeixen la feina als que fan camins i carreteres. Per això des dels romans s’han hagut d’aprofitar les vores dels rius i les valls per connectar poblacions. La C-17 és un cas paradigmàtic d’aquesta condició catalana de país arrugat. No és fàcil, amb recursos econòmics escassos, millorar una via que creua un entorn geogràfic molt accidentat i que cada dia fan servir milers i milers de vehicles en tots dos sentits, amunt i a vall del Vallès Oriental. Però el cas és que no es pot oblidar que el gran èxit d’aquesta carretera té a veure amb el pes demogràfic, econòmic, industrial, social i cultural de comarques clau per al país com el Vallès Oriental i Osona.
El Departament de Territori i Sostenibilitat ha anunciat vuit milions d’euros en arranjaments en el tram de la C-17 que va de Figaró a Centelles. La Generalitat insisteix que es tracta de “l’actuació més important en la xarxa de carreteres”, en paraules de Xavier Flores, director general d’Infraestructures de Mobilitat. Òbviament, es tracta d’un esforç notable per posar remei als talussos que es mouen a Tagamanent, als lliscaments quan plou entre Tagamanent, Aiguafreda i Sant Martí de Centelles i l’asfalt defectuós de Figaró. Però aquestes bones intencions no treuen que la C-17 no rep l’atenció adequada per part de l’administració catalana, l’atenció que es mereixeria una autovia tan transitada i necessària per a centenars de milers de persones que la fan servir cada dia.
I alguna alarma s’hauria d’encendre a Territori i Sostenibilitat amb les queixes que els alcaldes de Figaró i Tagamanent expliquen en aquesta edició d’EL 9 NOU [vegeu les pàgines 8 i 9]. Ramon Garcia i Ignasi Martínez no entenen que projectes que tenen el vistiplau de la Generalitat i que millorarien la seguretat a la via i la qualitat de vida dels veïns d’aquestes poblacions dormin oblidats en un calaix. La C-17, antiga N-152, ha patit aquests oblits dècades i dècades. El més trist és que aquests oblits resten per sempre més en la memòria de les famílies de víctimes mortals en accidents a la C-17.