Som nosaltres els qui tenim el secret d’intentar entretenir el temps, de “pentinar-lo”

Dijous, 13 de desembre de 2018 Migdia El cel és d’un gris descolorit i un plugim tímid, però tossut, ho manté tot xop; les rajoles de davant de casa, que donen a banda nord, regalimen a cor què vols; i el boix grèvol, que ja fa més de tres metres, està curull de drupes carnoses d’un vermell vistós, petites llepolies enmig d’un fullatge llampant. Estimo aquest boix que he vist créixer des que feia un pam. No som pas tan diferents a les plantes, tots necessitem trobar el nostre lloc per créixer i expandir-nos lliurement. Divendres, 14 de desembre de 2018 Migdia Ha vingut el camió cisterna a omplir el dipòsit de la calefacció, la llarga mànega va abocant l’aliment a la panxa famèlica que sembla no tenir-ne mai prou. Penso en un temps d’estufes de butà i de carbó, de bosses d’aigua calenta al llit, i en aquell hivern que vaig conèixer els penellons. He quedat per fer un cafè i recollir uns exemplars de la revista Vallesos. Hi surt el meu reportatge del Centre d’Art La Rectoria. És un d’aquells matins atapeïts, haig de baixar a l’estació a recollir el meu fill petit, però abans m’arribo a comprar el regal d’un amic invisible. Si no m’espavilo el regal també serà invisible. Per sort el trobo ràpid, i marxo a comprar quatre coses de menjar que ens falten. Vaig a l’estació. Passo per casa i descarrego el fill. M’arribo a La Rectoria i hi deixo un exemplar. Ostres! Queden pocs dies perquè s’acabi l’exposició “Derives” de l’Stefano Puddu i em sabria greu perdre-me-la. Dissabte, 15 de desembre de 2018 Migdia M’escapo a La Rectoria per a la presentació dels treballs de dos dels seus becaris, el Daniel Dobarco i l’Angi Vera. Mentre m’espero aprofito l’estona per veure l’exposició de l’Stefano Puddu. Em captiven els seus quadres fets amb embalatges de cartró, composicions que recorden els ruscos d’abelles. N’hi ha una amb unes corbes sinuoses que semblen les parets del Museu Guggenheim de Bilbao. Totes les obres són d’una delicadesa exquisida. Composicions de tuls sobreposats que creen uns efectes de costes turqueses, maragdes i aiguamarines; difuminats de roses i rojos que ens acosten a les postes de sol més prometedores. Em quedo atrapada davant d’una caixa, porta el títol de Momentologia, sembla una col·lecció d’insectes punxats amb fines agulles. Llegeixo el text de sota i m’acaba de fascinar. És una selecció de moments rescatats de l’oblit, com diu Puddu: “Amb la paciència d’un entomòleg prenem nota de les troballes que fan de la vida un espai bonic i biodivers.” I penso que, d’alguna manera, això també és el que fem els escriptors. Som lladres de moments, tafaners compulsius obstinats a conservar amb rigor científic l’objecte del nostre estudi, observant-lo minuciosament com si d’un artròpode hexàpode es tractés, cercant les paraules més adients per fer-li un vestit a mida i immortalitzant-lo sobre el paper, perquè aquell que ho llegeixi pugui copsar-ne els matisos: l’olor, el tacte, allò que ens ha fet sentir... A Pentinant el temps uns quants rul·los ondulen delicadament unes cintes de tul dins d’una petita caixa; a primer cop d’ull, semblen rotlles de roba col·locats en la prestatgeria d’una botiga. Llegeixo el text i observo detingudament aquesta bella metàfora. L’autor ens recorda que som nosaltres que tenim el secret d’intentar entretenir el temps, de “pentinar-lo”, “rinxolar les estones” i fer-les com més llargues millor. Oooh déu, que bonic! Pentinar el temps amb “un raspall de paraules ben fines”. Vull ser aprenent de perruquera del temps. Ho trobo molt poètic. Rinxolar les estones, fent-les lliscar entre els dits per sentir-ne la suavitat, l’escalfor que desprenen i amoixar-les pell amb pell per poder flairar l’olor íntima de cada instant. Transportada per la màgia de l’exposició pujo a veure les rajoles del David fetes amb l’antiga tècnica del socarrat i els quadres gegants de l’Angi. I em prenc un vermut negre mentre faig pràctiques de pentinar el temps, malgrat saber que no podré tardar a marxar a comprar la fruita i la verdura al mercat, però, ara per ara, passo la pinta lentament mentre la meva mirada s’ha perdut en el quadre del torner de l’Angi, i puc sentir l’olor humida del fang i el seu tacte llefiscós i fred. Vespre És fosc, surto a treure el gos, aquesta tarda he presentat El far de la Maria Carme Roca. Ha anat molt bé! Guardaré aquest record per a la meva col·lecció de moments.

Som nosaltres els qui tenim el secret d’intentar entretenir el temps, de “pentinar-lo”

Vull aprendre a pentinar el temps amb un raspall de paraules fines