Parlo d’un hivern social que, de fet, ja ha arribat i que em fa témer el pitjor.

L’amor, l’amor, l’amor. És l’únic que ens pot salvar de tots els mals del món. Que són molts i poderosos. Hi havia una frase de la sèrie Game of Thrones que m’encantava. Deia: “La nit és fosca i plena d’horrors.” La vida ho és. Fosca, tenebrosa, pleníssima de dolor. I al mateix temps: plena, plena, plena de vida. Plena, plena, plena d’amor. No és que estigui depressiva aquests dies –no va per aquí, de debò–, però no em negareu que el món està, una mica, per perdre l’esperança. Dues persones es barallen a mort pel que tots dos més estimen –els fills, per exemple– i saben que en aquesta batalla només hi ha uns perdedors clars: aquests fills que prometen voler protegir. Una nació celebra un dia propi que commemora un genocidi i el tenyeix de victòria i malgrat els anys transcorreguts i la consciència i el canvi de perspectiva de les coses, som aquí, celebrant-ho i fent festa. Un govern es trenca per ves a saber què –que us prometo de debò que no m’importa, ja no m’importa gens– i obre la porta a la pèrdua d’allò que els dos socis fins fa ben poc juraven protegir. S’anuncia un pintallavis que, a part de pintar-te els llavis, sembla que et treu la gana, i no ho cremem tot. Deixem que ens diguin que hem de perdre pes i no menjar i privar-nos de la vida per encaixar en una talla determinada i en uns patrons estètics de merda encara ara, l’any que som. I acceptem un sistema educatiu que fa vergonya, que només continua rutllant, si ho fa, gràcies a caràcters concrets, professors concrets, voluntats concretes. Rebo un mail de l’institut dels meus fills en què els professors ens demanen que, si us plau, els diguem als nostres adolescents que els embolcalls dels entrepans no els llencin a terra, al carrer, davant de cases d’altri perquè els veïns s’han queixat, i penso que els pares –tots, tots, tots– hem fracassat. Que coronem reietons de nyigui-nyogui, hiperconnectats a les xarxes i desvinculats d’una certa veritat. Una veritat humana, veïnal, social, humana, educada, normal. I ja no parlo de preus de la llum, de l’energia, de la llibertat i de la vida. Ja no parlo de pobresa, de beneficis milionaris segons on i de missatges perpetrats de colegio mayor a colegio mayor. S’ACOSTA L’HIVERN Winter is coming, deia aquella sèrie que tant m’agradava, de la qual us he parlat abans. S’acosta l’hivern. I no parlo del canvi d’hora que arribarà implacable i ho omplirà tot una mica més de foscor… No. Parlo d’un hivern social que, de fet, ja ha arribat i que em fa témer el pitjor. A les sèries de zombis els dolents no són els zombis sinó els homes que sobreviuen, aquesta societat que viu de l’hivern. Que és hivern. Siguem estiu. O primavera. I omplim-ho tot d’amor. A l’altre. Al diferent. A la varietat. A la riquesa, a la diferència. A la vida. Només aquest amor, aquesta primavera, pot aturar l’hivern Aquest implacable que is coming. Charles Loupot (1892-1962) / Canton

Parlo d’un hivern social que, de fet, ja ha arribat i que em fa témer el pitjor.

‘Winter is coming’