Hi ha qui és feliç no anant enlloc, quedant-se a la zona de confort, acceptant el que la vida ens dona

Hi ha qui és feliç precisament no anant enlloc / il·lustració: Lynn Allen Ja fa temps que en sentim a parlar molt, d’aquest concepte: la zona de confort. Se n’ha apropiat el desenvolupament personal i el coaching. I ens diuen, molt sovint, que n’hauríem de sortir. La zona de confort com allò a dinamitar. Tot plegat té poc més de 100 anys d’història. El concepte, em refereixo. M’ho he mirat bé. Perquè davant l’abús del terme m’ha semblat interessant saber d’on ve això. De dos psicòlegs dels Estats Units. Es veu que Robert Mearns Yerkes i John Dillingham Dodson van treballar intensament per determinar quin seria l’estat ideal perquè les persones rendeixin més. I aquest va ser el resultat del seu estudi: que viure amb una certa comoditat dona un rendiment constant i que per millorar aquest rendiment cal un nivell d’ansietat més elevat. Per tant, al seu parer, per ser més productius s’ha de sortir de la comoditat i conquerir un espai més estressant. Un espai que entenen –ells– que és més motivador, més viu, més engrescador. Carregar-me aquest treball científic de Yerkes i Dodson, a banda de ser presumptuós per part meva, no tindria cap sentit, però denunciar l’apropiació del terme per part de les pseudociències que ens bombardegen insistentment amb la idea que cal sortir de la zona de confort per ser feliços, sí. Bàsicament perquè redueixen perillosament el concepte de felicitat. Per a ells, comoditat és igual a avorriment. Comoditat igual a inoperant. Comoditat igual a poc creatiu. Comoditat igual a mort. Comoditat, un concepte negativitzat i que cal dinamitar. “Fuig d’aquí”, et diuen. “Canvia.” “Somia”, et repeteixen. I jo els responc: “Aneu a la merda.” Perquè potser hi ha algú que necessita aquest canvi però no pas tothom. Al contrari, hi ha qui és feliç precisament no anant enlloc, quedant-se a la zona de confort, acceptant allò que la vida ens dona. Gent que viu d’allò que vol i per allò que vol. I, encara més, per a molta gent, el canvi real i més revelador és, en realitat, el viatge contrari: abandonar l’ansietat i l’estrès, encara que sigui controlat, per anar a jeure a la zona de confort. Si no, pregunteu-ho als autònoms. I si són catalans, encara més. Obligats a viure amb el neguit que els surti feina. Obligats a viure amb el neguit de saber quan els pagaran i si podran arribar a final de mes. Obligats a viure amb el neguit de la persecució constant d’Hisenda, que té una fixació amb els autònoms d’aquí, i cansats, sobretot, molt, molt cansats, de viure amb aquesta ansietat permanent. Us asseguro que el que més desitgen és canviar, sí, però per trobar i entrar d’una punyetera vegada en aquesta zona de confort.

Hi ha qui és feliç no anant enlloc, quedant-se a la zona de confort, acceptant el que la vida ens dona

Zona de confort