S’ha dit sempre que el violoncel és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. La violoncel·lista osonenca Marta Roma n’està convençuda. “Però si la veu humana és present en totes les expressions i en totes les cultures, el violoncel també hi ha de ser, sense fronteres”. Per això, a l’acabar la seva formació clàssica a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), Roma va travessar les fronteres físiques i tot l’Atlàntic i se’n va anar a estudiar als Estats Units. Fa dos anys que s’està formant al Berklee College of Music de Boston, la universitat musical privada més gran del món. I ho fa amb un objectiu principal: demostrar que el violoncel és un instrument versàtil, que no només serveix per interpretar música clàssica, i posar-ho en pràctica.
Per saber què vol dir això només cal veure tocar Roma. No sempre toca en la clàssica posició asseguda, i treu al violoncel totes les possibilitats expressives: melodies, percussió, acords… “Per ser un músic complet, has de saber tocar dreta, cantar, improvisar sense partitura…”. I aspira a introduir el violoncel en l’àmbit del jazz i, sobretot, de les anomenades músiques del món, per les quals ella s’interessa des de ben jove. “És la que he viscut a casa, la que m’ha format”, explica. Roma es pregunta per què el violoncel ha sortit molt poc de l’àmbit de la música clàssica, a diferència dels seus cosins –el violí o el contrabaix–, i la resposta és que “hi ha un repertori molt ric en clàssica”. Però això no vol dir que no sigui possible fer-ho: “Has de canviar de tècnica, impregnar-te d’altres sonoritats”, diu Roma. I el Berklee College of Music li va semblar que era el millor lloc del món on podien ajudar-la. “Un dels únics llocs on hi ha un departament d’instruments de corda enfocat a les músiques no clàssiques”.
Mai no s’ha penedit d’aquesta decisió. Dos anys després d’arribar a Boston, Marta Roma creu que ha crescut com a instrumentista. “El violoncel és un instrument, i ha de permetre expressar-me en diferents llenguatges… allà és on ho he trobat”. Actualment forma part de la Berklee World Strings Orchestra, una formació de violoncel·listes alternatius que dirigeix Eugene Friesen i que està integrada per alumnes del Berklee College de diferents nacionalitats. “Es va muntar per demostrar que no és cert que la corda no tingui ritme”. Les diferents procedències dels seus membres –s’hi entra després de superar una exigent prova d’audició– fan que integri moltes sonoritats. “Al meu costat toca un noi palestí… toquem el mateix instrument, un violoncel, però sona diferent”, explica l’osonenca. Quan acabi la seva formació, aquest any, l’haurà de deixar. “Però és el lloc on voldria tocar tota la vida”.
{{ comment.text }}