Corria l’any 1960, i un noiet eixerit, en Pere, acabava d’arribar a Torelló provinent de Ripoll, amb la seva bonica i treballadora dona, la Luci.
Enfilats en un camió, amb el pare de’n Pere (l’avi “de la gorra”, n’hi dèiem), i portant com a úniques pertinences una taula, una cadira i un matalàs. Venien amb un fill a la mà i una filla en camí, i tot el que tenien ho devien, però la il·lusió, la força i la fe eren tan grans que es veien amb cor de fer qualsevol cosa, perquè sempre han cregut que tot és possible si es vol de debò.
Un bonic divendres, el 15 de juliol de 1960, van obrir les portes de la botiga de La Moda, a la plaça Nova de Torelló. Mai no s’haurien esperat el que va passar: tot el poble volia entrar, tothom volia fer-los costat en aquesta nova aventura, i amb molt d’esforç se’n van anar sortint fins a poder pagar tots els seus deutes.
Era una època difícil: molts dels vostres avis acabaven d’arribar del sud per treballar a les fàbriques, guanyant sous de riure i treballant en condicions que avui consideraríeu infrahumanes, sense saber el que era tenir un roc a la faixa, vivint en corts de vaques i menjant el que podien.
La paraula crisi no existia; el simple fet de viure, treballar i llevar-se l’endemà ja era com si et toqués la loteria.
Pregunteu a les iaies, a les tietes, a les padrines. Tothom recordarà que el senyor Pere els obria fitxa, on apuntava aquells abrics que compraven per Rocaprevera, aquells jocs de llit que regalaven als vostres pares quan es casaven, aquells pantalonets que us compraven pel vostre bateig.
I aquella fitxa era un contracte sense firmes, les vostres iaies, tietes, padrines pagaven religiosament aquells cinquanta cèntims, o aquelles tres pessetes, el que podien, cada setmana, fins a arribar a fer la pau. I si eren mals temps no feia falta dir-ho, sempre es podia esperar a cobrar, perquè primer era donar cigrons a la família.
Era una època en què la paraula confiança i fiar tenien sentit. Però el que més es recordarà són aquelles llargues converses entre els taulells i les prestatgeries de fusta. I el senyor Pere que sempre tenia una bona paraula, un somriure, un condol, un consell, o simplement una bona oïda per deixar-te desfogar, i sortien de la botiga amb l’ànim renovat.
D’aquell 1960 ençà han passat 52 anys, i avui, set fills i vuit néts després, en Pere de La Moda ha decidit agafar per fi unes vacances. Aquest juliol tancarà les portes una de les botigues amb més solera de la Plana de Vic, i no voldria equivocar-me, però crec que a tot Catalunya no en trobaríeu cap que encara conservi aquest ambient, aquells taulells de quan va obrir, aquells prestatges de fusta, el mateix terra… i el més important, un dels botiguers més humans de tots els que podríeu trobar.
La Moda no ha estat només una botiga, ha estat una forma de vida, una escola, un racó de filosofia enmig d’un mar de corredisses del dia a dia.
Un punt de trobada, un lloc de reunió, el teixit que componia l’eix vertebral d’infinitat de persones que no tenien altre lloc ni altre gent a qui explicar els seus pensaments, il·lusions, esperances, pors… Hem rigut amb vosaltres, hem plorat amb vosaltres, us hem estimat, hem format part de les vostres decisions.
Crec sincerament que el poble de Torelló li deu un homenatge a un home que ha sabut lluitar per tirar endavant un negoci fet per una família i per a les famílies, on tothom que entrava quedava sorprès pel tracte i l’amabilitat que rebia.
Us demanaria, si m’ho permeteu, que feu córrer la veu, perquè d’aquí a poc, el dia que La Moda abaixi les persianes, tot el poble en sigui testimoni, tal com ho va ser de la seva arribada, i recordi per sempre aquesta botiga i aquest home que dia rere dia ens ha donat, d’entrada, el seu somriure i aquell “bon dia” que tots esperàvem en creuar l’entrada, perquè el senyor Pere us vol donar aquest “Adéu i gràcies per haver vingut!” a tots i cada un de vosaltres, igual que ho ha fet durant tota la seva-nostra-vostra vida.
Si us ho pogués fer, us demanaria que hi anéssiu a comprar l’última peça, l’últim mitjó, l’última camisa, l’últim pantaló; no per fer negoci (perquè el pare ja no vol fer negoci, només vol retirar-se a descansar) sinó per buidar, un a un, cada racó i cada penjador, tal com en els llunyans dies de 1960 els vàreu ajudar a emplenar.
Emporteu-vos un tribut que us faci recordar un lloc que aviat ja no existirà, però que restarà per sempre al nostre cor.
{{ comment.text }}