Miquel Iceta i Llorens té 53 anys, i des dels disset que està dins del món de la política. La seva trajectòria comença el 1977, just en la gestació de la transició democràtica, quan cursa COU i s’apunta a un seminari de lectura crítica de premsa. L’objectiu de comparar una mateixa notícia entre diferents mitjans i veure perquè el tractament era diferent, li fa créixer un enorme interès per les notícies i l’actualitat política. A l’instant, busca un partit per afiliar-se. “Instintivament volia un partit socialista”, comenta. Aviat, mostra la voluntat d’unir-se al Partit Socialista Popular, d’Enrique Tierno Galván. “El motiu era l’interès per una situació nova, amb ganes de participar en la construcció d’una democràcia i d’un sistema de partits”, explica Iceta.
El fet de militar en un partit des de tan jove pot fer pensar en la diferència que hi ha amb els joves d’avui, que semblen més reticents amb la política. Però Iceta discrepa d’aquesta anàlisi. “Potser el que no agrada als joves d’avui és la política que es fa ara, però els joves sí que es mobilitzen molt. Es comprometen i, per tant, sí que volen fer política en el sentit d’intentar canviar les coses”. A més, explica que en el moment en què ell va començar “tot estava per fer” i “hi havien moltes motivacions”. En comparació amb els primers anys de democràcia, admet que la política ha deixat de ser tan transcendent, però afirma que “si la política perd interès, és que és una mala política”. Segons ell, “potser ja no interessa la política que s’està oferint ara”.
Pensant que no tenia cap sentit allargar la seva militància a un partit que anava a integrar-se al PSOE, un any després, el 1978, Iceta s’afilia a les Joventuts Socialistes de Catalunya. Del PSC, Iceta explica que els primers anys era un partit molt ideologitzat cap a l’esquerra, però reconeix que amb el pas del temps se n’ha allunyat una mica a causa dels molts factors que condicionen la política, com la globalització dels mercats o la Unió Europea. “La dictadura et permet pensar molt, però fer molt poc, i en el moment que tu has de confrontar les teves idees amb la realitat, descobreixes els límits de la política”, diu el dirigent socialista. Iceta assenyala, però, que aquest fet no és cap excusa per abandonar els ideals. Sosté que “quan desapareixen les diferències entre els partits, o sembla que perden la ideologia, també acaben perdent possibilitats electorals”.
En els moments que viu Catalunya actualment, el PSC no s’ha volgut posicio-nar en cap dels dos extrems. El diputat no nega que aquest comportament sigui un pèl estrany. “Potser sí que aquells que no ens situem en l’extrem de la independència o en l’extrem de deixar-ho tot tal i com està ho tenim més difícil”, reconeix. Explica, però, que també té avantatges, ja que “en el moment que arribi el xoc de trens, potser també acabarà creixent l’interès per aconseguir una solució que no impliqui necessàriament un trencament”. Creu que només esperant, es podrà veure si realment ha estat una bona opció. “Només el temps ho posa tot en perspectiva”, assegura.
Iceta comparteix la posició del primer secretari del PSC, Pere Navarro, en relació amb la independència: “Jo també defenso un Estat federal”. Abans que es conegués la pregunta per a la consulta, argumentava que “és difícil posar-se d’acord amb el seu contingut”. En demanar-li sobre com intueix que acabarà tot el procés de la consulta, reconeix, somrient, que la primera temptació que té, és dir que acabarà “com el rosari de l’Aurora”. “Tots plegats hem entrat en una dinàmica complicada”, conclou.
Creu que si es vol una consulta, s’ha d’acceptar que l’estat de dret marca unes determinades normes. “Nosaltres insistim molt en què es necessita una negociació amb els governs perquè un altre camí, probablement, està condemnat al fracàs”. Reconeix, però, que sap que és molt complicat un acord quan el PP té majoria absoluta a Espanya. De tota manera, assegura que cal “carregar-nos de raó, donar propostes que tinguin un suport molt majoritari i, després, buscar les condicions polítiques per fer-les avançar”.
Actual president de la Fundació Rafael Campalans, fundació nascuda just després de la unitat socialista amb la idea de promoure estudis i reflexions sobre la ideologia del partit, no té rencança en reconèixer, que està aquí perquè els companys el van apartar una mica de l’aparell del partit. “Jo en sóc president des de l’inici del 2012 perquè en el darrer congrés del partit vaig voler ser primer secretari, però els meus companys es van estimar més triar Pere Navarro, i em van dir: ‘tu has de passar a la reserva perquè portes molt de temps’”.
Tot i haver-se presentat per liderar el PSC, Iceta sorprèn afirmant que no se sent capaç per ser president de la Generalitat. “No tothom val per tot. Tampoc em veuria d’alcalde. La gent té dret a tenir el millor, i no crec que jo pogués ser el millor”, argumenta.
Secretari primer de la mesa electoral, Miquel Iceta es passa moltes hores del dia al Parlament. Creu que “cal fer un esforç de presència física molt gran”. “Hem d’estar aquí” ―aclareix―, “perquè pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, i la mesa electoral té l’obligació de dirigir els debats i de resoldre els problemes”. “Els dies de ple, per mi, són sagrats”, afegeix. Explica que segueix els debats, però aprofita també, de tant en tant, per mirar alguna notícia, fer alguna piulada en el Twitter o escriure algun article. Reconeix ser un addicte de les noves tecnologies, i que està interessat des de ja fa molts anys, en internet. “Tinc una pàgina web, un blog, recomano enllaços… Internet m’ocupa moltes estones.” Un altre tema que l’apassiona és la lectura: “Llegeixo molt. A casa ja no hi cabem per culpa dels meus llibres”.
L’any 1999, Miquel Iceta va declarar en roda de premsa la seva condició homosexual. “Ho vaig fer perquè m’ho van demanar. Era la campanya del 99 i en el moment de fer les llistes, volien posar un dirigent del moviment gai, en Jordi Petit. Al final hi va anar, però hi anava en els últims llocs. I, és clar, el que interessava és que hi haguéssin gais que després sortissin elegits. Jo era un dels primers de la llista, sabien que era homosexual, i per això em van demanar si ho podia fer públic, cosa que no m’havia plantejat mai. Però l’hi vaig consultar a la meva parella de llavors, va dir que sí, que endavant, i ho vaig fer”. Li va sorprendre la repercussió que hi va haver, però n’està satisfet perquè “per alguna gent, va suposar un cert alleujament veure que un diputat ho anunciava”. Iceta confessa que, un cop fet aquest anunci, amb el pas del temps també s’ha sentit més bé de la decisió presa: “Jo, després, també he estat més feliç”.
A parer seu, per a algunes persones és complicat sortir de l’armari a causa de l’entorn personal que tenen. “En el meu cas, si ho deia, no creia que em passés res dolent, per tant, no té cap mèrit.” Entén, i coneix però d’altres casos, en què l’entorn és molt hostil en la recepció, ja sigui per temes de religió, per temes culturals, etc., i comprèn la por. Recomana, però, que els homosexuals facin aquest pas ja que és una manera que la persona se senti més tranquil·la. “La millor manera de viure feliç amb tu mateix és que la gent sàpiga com ets. És una dimensió de la vida massa important com per portar-la amagada tota l’estona. En la mesura que es pugui fer, que es faci, perquè et farà més feliç. Recuperes la teva pròpia autoestima”.
Pensa que la legalització del matrimoni homosexual va ser el gran èxit de Zapatero. “Jo vaig plorar”, reconeix. Explica que “és la consagració de la igualtat”. “Saber que tinc els mateixos drets que els altres, encara que, com jo, després no em casi, és la cosa més important que va fer Zapatero, i també el que la gent més recorda. No hi ha tants països del món en què això estigui permès. Va ser un gran dia. Dels pocs grans dies”, conclou. Insisteix en destacar també el tema del dret a l’adopció en les persones homosexuals, i ho fa amb els mateixos arguments: “Jo no vull tenir fills, és massa responsabilitat, però sé que en podria tenir”.
Iceta defineix la premsa com a “amiga i enemiga” alhora. “Els polítics sense premsa no som res, però moltes vegades també ens juga males passades”, explica. Creu que la premsa d’aquest país és plural però que els mitjans acaben parlant i callant tots del mateix. “Tots segueixen encara unes mateixes pautes”, comenta. Entén però, que els periodistes no puguin treballar tan bé com a ell li agradaria, ja que la situació actual és molt precària. Assegura que la premsa no està manipulada pels polítics. Ara bé, adverteix que “hi ha interessos econòmics, i que alguns diaris pengen molt dels ajuts públics, i això, vulguis que no, acaba condicionant”.
Acaba fent una defensa de la feina dels polítics, però avisa des d’un primer moment: “No seré objectiu, perquè no diré que em retallin el sou.” Comenta que els polítics no estan extraordinàriament ben pagats. “Si un polític es fa ric, mal assumpte, perquè sent polític no et pots fer ric. Si te’n fas, és que estàs aprofitant la política per fer altres coses”, adverteix. Creu que el més important en la vida d’un polític és “que no s’allunyi de la gent normal, que no pensi que tothom viu com ell”. Ell ja no fa ús del cotxe oficial, però n’havia tingut, i creu que és sa recordar que la gent va amb el seu cotxe als llocs. “No tenir cotxe oficial t’obliga a passar pel trànsit i a aixecar-te més d’hora, ja que necessites més temps”. Admet, però, que manté el privilegi de tenir pàrquing al Parlament i a la seu del PSC.
Un llibre
N’hi ha tants… però hi ha un que m’agrada molt que és Mi família y otros animales, de Gerrald Durrell. O també Un hombre soltero, de Christopher Isherwood.
Una pel·lícula
M’agraden molt les de ciència ficció. Sóc un fanàtic d’Star Trek, però també m’agraden les de James Bond i cine d’autor. Maurice em va agradar molt.
Un color
Depèn de l’estat d’ànim. Normalment dic el vermell, però el taronja, el color del sol, també m’agrada molt.
Un número
No sóc gaire de números, però l’1 o el 7.
Un personatge històric
Salvador Allende i Olof Palme. Gent que va nodrir la política.
Una ciutat per viure
Nova York, San Francisco, París, Londres, Lisboa… Les ciutats m’agraden molt.
Idiomes
Anglès i francès.
Un mitjà televisiu
La FOX. Sóc molt de sèries.
Una ràdio
La SER, però acabo escoltant més Catalunya Informació.
Un diari
El País. Sens dubte. Sóc un fanàtic d’El País, massa i tot.
Facebook o Twitter
Tinc els dos, però utilitzo més Twitter.
Platja o muntanya
Sóc de sofà amb llibre, però si he de triar, més de platja.
Refresc o cervesa
Refresc. Sóc “Coca-Colero”. Em prenc entre quatre i cinc Coca-Coles al dia tran-quil·lament.
Rubalcaba o Zapatero
És molt difícil… Des del punt de vista de relació personal tinc més relació amb l’Alfredo [Rubalcaba].
Pere Navarro o Carme Chacón
També és una pregunta complicada. Amb tots dos som amics. Amb el Pere hi tinc una relació molt estreta, però amb la Carme també hi ha una relació d’afecte. No sabria triar perquè amb tots dos mantinc tinc bona relació.
{{ comment.text }}