Nyandú el formen en Ferran Orriols, guitarrista i veu, Rubèn Pujol, baixista, pianista i cors, i Roger Orriols, bateria, percussionista i cors. I La iaia està formada per Ernest Crusats, guitarrista i veu principal, Jordi Casadesús, contrabaixista i cors, i Jordi Torrents, bateria i percussionista.
Diuen que les comparacions són odioses però, en aquest cas, són del tot necessàries. A banda dels trets comuns més evidents que es poden observar a simple vista, doncs tots dos grups musicals estan compostos per tres nois joves, és important destacar que tots ells provenen de terres osonenques i, per si no n’hi ha prou, la meitat dels seus components van passar per les aules de la Universitat de Vic. Aquest és el cas de Ferran Orriols, Rubèn Pujol i Jordi Casadesús que han compaginat la seva vida com a estudiants vigatans amb la seva passió per la música.
Nyandú i La iaia són dues bandes descobertes recentment que trepitgen ben fort en el panorama musical català del moment i va ser la discogràfica Música Global qui primer va confiar en ells per a gravar els seus coneguts discos, L’origen de les absències de Nyandú –el videoclip principal del qual, Absències, està gravat precisament al Lluçanès– i Les ratlles del banyador de La iaia, banda que també compta amb la Maria Blay, ex estudiant de la Universitat de Vic, com a mànager dins l’empresa Lizard Queen.
A més a més, les dues bandes d’artistes destaquen per haver guanyat el concurs de maquetes Sona9, el concurs més important per a la promoció de la música catalana. La iaia ho va fer el 2010 i Nyandú, el 2011.
Sembla ser que Osona i més concretament la Universitat de Vic són el bressol d’una part dels membres de les dues bandes del moment en el panorama musical osonenc, català i estatal. El perquè ens els resolen ells mateixos.
Nyandú és, de les dues, la banda formada per més ex estudiants de la Universitat de Vic. Ferran Orriols “Nandu”, veu principal i guitarra, i Rubèn Pujol, baix, piano i veu, van deixar la seva empremta en els centres universitaris de la capital osonenca.
“Vam triar la Universitat de Vic per bàsicament dos grans interessos: el musical i la proximitat” destaca Nandu, ja que la Universitat de Vic regeix a poca distància del municipi on s’origina i resideix el grup Nyandú, la Torre d’Oristà. “L’interès musical va ser molt potent, nosaltres teníem un grup i volíem dedicar-hi hores i marxar a Barcelona suposava perdre un temps molt valuós”, remarca el cantant.
En Ferran va estudiar educació i creu que a la UVic es viu una experiència molt reconfortant amb el professorat ja que “tens un ensenyament proper, tens un contacte molt directe amb el professor, molt empirista”. Creu però que estudiar la carrera d’educació l’ha ajudat en termes musicals ja que “ser professor m’ha ajudat molt a l’hora d’escriure les lletres, he pogut ampliar molt el meu repertori dialèctic”.
Ser cantant d’un grup i tenir cert ressò mediàtic té la seva responsabilitat on la música pot ser un bon instrument d’autocrítica de la societat. “Nosaltres no anem a fer crítica destructiva, al contrari, intentem reivindicar mitjançant una crítica esperançadora. La música és transcendental ja que és una eina que ens connecta a milions de persones” aclareix el jove cantant de la Torre d’Oristà. “Tenim la sort d’estar en una posició on s’escolta el nostre missatge i volem positivitzar totes aquestes coses que ens pinten tan negres”.
Entrant dins el vincle UVic-panorama musical, el líder de Nyandú creu que “la Universitat hauria de mostrar un grau més elevat d’interès per la cultura musical. No només a Vic, sinó a la resta d’Universitat s’hauria d’ampliar els horitzons d’aquest art”.
Són molts els estudiants que compaginen la seva formació professional amb el hobby de tocar en un grup de música, en Ferran, però, els recorda que “no s’han de deixar eclipsar per la feina. Molta gent aparta el hobby per l’estudi. SI t’apassiona, no ho deixis, és una eina essencial per sobreviure”. Ell però, ho té força clar: “la meva vocació és ser professor, però si mai pogués tirar cap a la música m’hi llençaria de cap”.
Centrant-nos en Vic capital, hi trobem La iaia amb Jordi Casadesús, el contrabaix del grup. En Jordi té molt clar perquè va escollir la universitat. “Sóc de Vic, la nota a la resta d’universitats era molt alta. En canvi, a Vic la nota no era tant alta i era més fàcil d’entrar. Podria dir que vaig escollir Vic per la nota, ja que no podia entrar en cap més universitat, i per la proximitat, ja que la tenia molt a prop de casa”.
Durant la seva estada a la universitat va viure alguna situació bastant estranya: “Vaig estudiar Comunicació audiovisual a Vic i el que em va aportar són nous i bons amics. El que em passava era que estava estudiant a Vic, que és com dir que estudiava a casa, però els amics de tota la vida estaven estudiant a altres llocs. Per tant, puc dir que estava a ‘casa meva’ però amb gent de fora”.
Tot i que el seu pas per la Universitat de Vic va ser molt profitós, també diu que la seva carrera ha repercutit molt poc en el grup de música: “ha influït molt poc, poquíssim… Només en alguns vídeos que he editat pel grup i poca cosa més”.
El que també reclama el jove artista és que la Universitat de Vic haurà d’impulsar més la música: “en la meva època poques coses de música es feien a la universitat, a part de la Festa Major. Com a músic ja hi he vingut a tocar i hi havia bastant afició. El que s’hauria de fer és impulsar la cultura musical i la d’anar a concerts. També s’hauria d’intentar fer més estudis relacionats amb la música”.
Casadesús també va donar alguns consells bastant interessants per els músics que estan estudiant a la Universitat de Vic: “Intentar compaginar-ho tot el màxim de bé possible, tot es pot compaginar, i si una cosa va bé doncs intentar que l’altre també vagi bé i no perdre-la. El que s’ha d’intentar és fer-ho seguir tot. Quan vaig acabar la carrera vaig trobar la sortida de la música i em va anar molt bé, tot i que si algun cop s’acaba el somni de la música sempre tindré una carrera per seguir endavant”.
Així, doncs, la capital osonenca és un bon lloc per als joves artistes, no tan sols per a cursar una carrera, sinó també per donar-se a conèixer com a músics dins i fora de la universitat. Tot i així, segons diuen tres dels entrevistats, fan falta recursos per tal de fomentar encara més la cultura de la música. Sembla ser, doncs, que el fet de formar part d’aquest món no suposa un entrebanc en els estudis paral·lels dels joves dins la Universitat de Vic.
{{ comment.text }}