Com cada any, i ja en fa 26, Paco Gutiérrez va estendre un estol de trastos vells (i alguns no tant) a sota d’una de les porxades de la plaça Vella de Torelló. Des de dissabte al migdia que feia cua per ser el primer a qui l’organització del Mercat del Trasto li assignés l’espai. “Sempre vol estar al mateix lloc”, explicava Carles Villalta, speaker tradicional del mercat.
Amb caçadora blava i gorra de mariner, en Paco tenia clar quin era el preu de cada peça: les pastilles de sabó de rentar roba, a 1 euro; les aixades, a 15, i, fins i tot, un llibre de cartells, a 100. “El vaig comprar per 200”, comentava. La filosofia d’aquest torellonenc a l’hora de vendre sempre ha estat la mateixa: “Vaig a buscar eines a les cases de pagès o a la gent que es jubila; sempre hi ha alguna cosa nova” –explica–, i després, “ho venc per cinc o sis euros menys del preu real”.
A pocs metres, davant de l’ajuntament, un altre paradista intentava col·locar una marededéu a una visitant. “Mestressa, què em compra?”, li cridava. “Quant val aquesta?”, demanava la clienta, fixant-se en la figura; “perquè no es mulli més, a cinc euros!”. I van tancar el tracte.
Fins a 14.000 persones van visitar aquest mercat, i la majoria van participar d’aquesta litúrgia ja tradicional des de fa trenta anys. Aquest cop, però, amb alguna sorpresa meteorològica matinera perquè el temps va voler fer la punyeta i va apuntar-se a la festa regalant quatre gotes que no van servir per intimidar els paradistes i visitants.
Un mercat que aquest any va destacar per la quantitat de tecnologia vella que s’exposava (efectes de l’apagada analògica?). I, al seu costat, les eines del camp (com les del Paco) o quantitats industrials de joguines i roba que sortien dels calaixos dels joves torellonencs.
Entre trastos, alguns clàssics de la literatura, com ‘Els Miserables’, de Víctor Hugo, o ‘Don Juan Tenorio’, de Zorrilla, passaven desapercebuts, o desconeguts ja, pels joves lletraferits.
{{ comment.text }}