Arnau Queralt Bassa. Santa Eulàlia de Ronçana
Na Marina va néixer entre sacs de farina a l’obrador del forn dels seus avis. La llevadora la prengué dels braços de la seva mare i la deixà amb cura sobre la pala d’enfornar, falcant-la tot seguit amb llonguets acabats de coure per evitar que caigués daltabaix i, alhora, proporcionar-li una mica de caliu.
El part havia estat llarg i, després de tantes hores de tensió, tota la família estava fent una coca. L’àvia Fina s’acostà a poc a poc a la pala d’enfornar i contemplà emocionada aquell bé de Déu de felicitat que jeia postrada entre panets de crosta cruixent i daurada. L’avi Miquel romania assegut a la pastera, un parell de metres més enrere, feliçment trasbalsat per haver pogut veure néixer entre retalls de crostes i d’engrunes la nova integrant de la seva llarga nissaga de forners. Un naixement humil però sense cap mena de dubte absolutament digne de la seva família i professió.
Aquells llonguets, encara calents, desprenien una olor de fleca tan intensa i pura que la criatura s’embriagà immediatament de llevat, farina i pa. Poques hores després de néixer, ja havia començat a fermentar en el seu cor la vocació de fornera. I l’avi, que també havia nascut en aquell obrador, ho sabia, com ho sabia el seu fill, el pare de la Marina, que havia estat engendrat i parit, com els seus nombrosos germans, entre sacs de farina, corrons, pales de forn i tota la resta d’utensilis que pugui haver-hi en un forn com aquell.
A les 6 del matí, minut més minut menys, el gall del senyor rector anuncià el nou dia amb un cant estrident i tots els membres de la família que es trobaven en condicions de fer-ho es van posar a netejar l’obrador i a coure tot el pa que, amb previsió, havien deixat preparat abans del part. Quan el campanar de l’església, que era a pocs metres de la casa, començava a convocar els feligresos a missa de 8, l’avi Miquel obrí la porta de la fleca per deixar que l’aire fresc entrés a saludar la petita Marina i s’emportés ben enllà totes les emocions d’aquella nit per tal que no quedessin enganxades a la crosta dels pans i llonguets que havien acabat de coure i que ara estaven reposant a l’obrador tot esperant ser venuts.
Quina fou la seva sorpresa en veure que a aquella hora ja hi havia gairebé tot el veïnat fent cua de forma disciplinada davant del forn! Era tan llarga que arribava pràcticament a la porta de la casa de la vida, que era ben bé a un centenar de metres. Es pot dir ben bé, per això, que la Marina nasqué amb un pa sota el braç, ja que l’afluència de clients fou contínua durant tot el matí, deixant l’obrador ben buit i el calaix curull de monedes en poques hores. Cal tenir present que cada peça comprada, ja fos un pa de pagès, una barra de quart o bé un tros de coca, donava dret a entrar a l’obrador per visitar la criatura, la qual trobaven faixada en bolquers sobre la pala d’enfornar, amb el seu pare i la seva mare a banda i banda. Si s’hi haguessin fixat, haurien vist dalt del sostre una aranya vestida de seda, que, amb un capell de llevat al cap, es passà tot el dia gronxant-se joia dins d’una teranyina que havia teixit amb forma de barra de mig per celebrar aquell naixement.
Tots els “ohs!”, “renois!” i “enhorabones!” del poble s’esgotaren en poques hores i mentre les felicitacions no cessaven, els nervis de l’avi Miquel anaven sortint a flor de pell a mesura que el sol s’enfilava cel amunt en direcció al punt del migdia. De fet, deu minuts abans de les 12 el bon home sortí apressadament al carrer amb el rostre encara ple de farina per rebre la visita que més esperava, i a les 12 en punt una comitiva encapçalada per tres representants del Gremi de Forners es plantà davant del forn. Carregats de tradició, aquells dignataris venien a donar compliment a un ritu ancestral: l’ingrés de la nounada a la noble Comunitat del Pa.
Després de la profunda reverència per part del vell forner i dels clients que a aquella hora encara feien cua per comprar el pa, que eren encara molt nombrosos, els tres grans personatges entraren a la fleca amb pas solemne, abillats amb les seves millors vestimentes i lluint tot de medalles fetes de croissant i de xuixo. Hi entraren precedits per una desena d’aprenents, que llançaven a l’aire centenars i milers de petites crostetes daurades que, en caure al terra, cruixien sonorament en ser trepitjades per la comitiva.
Un cop rebudes les corresponents salutacions i mostres de respecte per part de l’àvia Fina, dels pares de la Marina i la resta de treballadors i treballadores del forn a la rebotiga, els tres dignataris i els seus acompanyants creuaren la llinda final, la que donava pas a la cambra més sagrada d’aquell santuari del pa: l’obrador. En aquell mateix moment, els dos germans de la Marina sortien esperitats per la porta que comunicava l’obrador amb el pati de darrere la casa, amb les mans ben enfarinades.
Quan arribaren davant la pala d’enfornar, les cares dels tres dignataris van adquirir un color roig intens, mentre que el rostre dels membres de la família van adquirir una pal·lidesa mai vista fins aleshores per aquelles contrades. La responsable d’aquella reacció la tenien al seu davant, ajaguda en una pala d’enfornar i envoltada per un marc de llonguets daurats. Tenia la cara completament enfarinada i una cirera confitada, ben vermella, engalanant-li el nas.
Des d’aquell precís moment, la Marina restà exclosa per sempre més del gremi de forners i cap massa de farina, aigua, sal i llevat que fes i cogués no podria tenir mai la consideració de pa i tampoc podria ser venuda ni menjada. Ni en aquell poble, ni enlloc. Malgrat això, els dies i els anys passaren i la criatura creixé ufanosa com qualsevol altra nena de la seva edat.
La seva infantesa fou, en termes generals, plàcida i feliç: escola de dilluns a dissabte, jocs a la plaça cada tarda, missa de 12 el diumenge, lluita de lledons al raval de fora vila… Amb la porta tancada al negoci familiar des de poques hores després d’arribar al món, els seus pares la portaren a escola del poble amb l’esperança que hi adquirís els coneixements i les habilitats que li permetessin, més endavant, trobar un futur lluny del món del pa.
Cada dia de l’any, però, quan la Marina tornava d’estudi, entrava amb pas decidit a l’obrador, aquell terreny tan propi i que una trapelleria innocent dels seus germans, molts anys enrere, li havia vedat per sempre més. Si hi trobava algú feinejant, agafava un bastonet de pa i fugia d’una revolada, intentant no ser vista. Ara bé, si l’estança era buida, obria un sac de farina, n’agafava un bon grapat amb les dues mans i s’emblanquinava el rostre. A continuació abastava el pot de les cireres confitades que el seu pare tenia en una de les lleixes, una mica amagat, i se’n posava una al nas. I reia, reia molt, i alhora plorava, i plorava molt, amb aquella nàpia de color roig intens!
Un dia, pels volts de Nadal, homes i dones vingudes de fora creuaren el poble fent sonar tenores i fiscorns, amb aires de festa, i plantaren un gran palau de lona, amb tires blanques i vermelles, a la vora del riu. La Marina, que ja devia tenir prop de 10 anys i mai havia estat en un circ, hi anà una tarda de diumenge acompanyada pels seus germans i tota una rècula de cosins. Les criatures estan absolutament embadalides per l’espectacle. Era, sense cap mena de dubtes, la primera vegada que en aquell poble es veien aquelles acrobàcies impossibles, els faquirs insensibles a qualsevol tipus de dolor, malabaristes d’una habilitat impensable, i un llarg etcètera de petites meravelles.
A mitja funció es feu el silenci durant uns segons i de sobte el teló s’obrí per donar pas a una dotzena d’homes i dones amb la cara tota pintada de blanc i amb nas vermell. La Marina, que mai fins aleshores no havia vist un pallasso ni en coneixia l’existència, obrí els ulls de bat a bat i, mentre tota la quitxalla reia i xisclava d’il·lusió, ella emmudí i seguí tota l’actuació. Amb fruïció, amb una lluïssor als ulls desconeguda fins ara i un discret somriure. En silenci, però. Amb el mateix silenci i discreció amb els quals s’aixecà i desaparegué sense que ningú la veiés marxar en el moment que els pallassos acabaren la seva actuació i el públic aplaudia follament.
Al final de la funció, que era la darrera que els artistes de circ feien en aquell poble, la música de trompes i timbals omplí amb aires de festa la carpa i el teló s’obrí per donar pas a tota la companyia, que sortí en pes per acomiadar-se del públic. Els germans i els cosins de la Marina, completament lliurats a l’espectacle, s’enfilaren a les cadires per aplaudir sense parar. No s’adonaren –ni ells ni cap altra criatura del poble– que entremig de la gent del circ hi havia un pallasso de més, més petit que els altres, amb la cara coberta de farina de forner i amb un nas de color roig cirera.
El dia següent, les primeres clarors de l’albada trobaren la Marina palplantada arran de camí, amb una bossa grossa als peus. De sobte, se sentí de fons el toc dels fiscorns i les tenores que precedien la comitiva. Abans que els carros arribessin on ella era, la Marina tragué un petit saquet de la bossa on havia engiponat les quatre coses que tenia, l’obrí i, amb una mà, agafà un grapat de farina. Amb l’altra mà furgà dins d’una de les butxaques de l’abric i en tragué una cirera confitada, ben grossa i rodona.
Quan el sol acabà de treure el cap per sobre les muntanyes de l’horitzó, il·luminà l’últim carro de la comitiva. Asseguda amb els peus penjant per fora, mirant-lo de fit a fit, una nena de 10 anys el saludava amb la mà alçada i un somriure amb aires de futur. Amb la cara blanca i una cirera confitada al nas. Un nas roig cirera, roig intens.
{{ comment.text }}