Joan Muñoz i Arnau Moya. Vic
Fa tot just un any, un col·lectiu de persones es trobava organitzat per fer efectiu un acte democràtic sense precedents. L’1 d’octubre passarà a la història com una perfecta comunió entre poble i govern per fer possible un procés electoral que marcaria un abans i un després en les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol. Milers de ciutadans van arriscar la seva llibertat per dur a terme el referèndum d’autodeterminació català.
Gerard Gómez-Vallejo va ser un dels ciutadans que va participar en l’aparell organitzatiu del referèndum. Deu dies abans va començar l’aventura com a coordinador de ciutat, temps escàs però suficient per a realitzar aquesta tasca sense deixar escapar cap mena d’informació. Els voluntaris havien de mantenir una discreció imperial per no fer fracassar l’operatiu. Això els obligava a actuar de forma clandestina i inclús a esquenes de la família. Gómez-Vallejo va compartir el repte amb la seva parella i fills que van mantenir el secret escrupolosament. En canvi, altres famílies no tenien cap constància, ni tan sols les pròpies parelles o membres més propers.
Un orgull personal
Formar part d’un aparell organitzatiu de tal calibre comportava una alta responsabilitat individual que podia portar a un cert estrès i pressió. En canvi, igual que en Gerard, molts s’ho van prendre amb orgull i avui ho tornarien a fer. L’engranatge va funcionar com si d’un rellotge suís es tractés, tot i que algunes agulles marcaven l’hora per primer cop. Gómez-Vallejo era responsable de gran part del material que s’havia d’utilitzar a la seva ciutat. En concret, a casa seva va arribar a emmagatzemar-se la meitat del total del municipi.
El sentiment de realitzar quelcom no del tot legal portava a veure ombres on encara no hi lluïa el sol. “Estàs esperant a que el semàfor es posi en verd per creuar el carrer i una mirada et fa sospitar; era més la sensació que no pas la realitat”, confessava. En Gerard va viure durant aquells dies en una pel·lícula.
L’operatiu va ser un èxit
Deu equips es van repartir l’entrega de les urnes que estaven situades en dos espais per si un d’ells era descobert, la resta estiguessin sanes i estalvis. Gómez-Vallejo també va ser responsable d’entregar el material d’una de les escoles del municipi. Aquest va ser el moment més emocionant per molts d’ells: “Estàvem fent que la sobirania popular decidís el seu futur mitjançant una votació”. La joia i alegria d’estar assolint l’objectiu de l’organització es va transformar en nerviosisme quan les forces de l’Estat van actuar de forma violenta en diverses escoles del país.
Un any després, en Gerard confessa, tot i haver estat un èxit, haver perdut aquella batalla però no desisteix de la guerra. Assumeix que la lluita és desigual ja que es confronten un poble que creu cegament en la democràcia i un Estat que manté una manera de pensar del segle XVII. En Gerard aposta per la via del diàleg, però no amb Espanya, sinó amb els que no simpatitzen amb la causa independentista.
{{ comment.text }}