És la definició que fa Núria Sala dels deportats vallesans en el seu treball de recerca on repassa la trajectòria de vallesans que van estar a camps nazis. Sala explica que els itineraris de deportació que van seguir no són idèntics i que, de fet, n’hi ha dos que predominen. Després de l’exili, van treballar a les anomenades Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i van caure presoners dels nazis per anar molts a Mauthausen. L’altra via és la col·laboració amb la resistència. En aquest cas, són fets presoners més tard i passen a altres camps. Alguns van passar per l’organització anomenada TODT, una estructura d’enginyaria civil i militar durant l’Alemanya nazi que funcionava com un exèrcit i que va esclavitzar aproximadament un milió i mig de persones durant la Segona Guerra Mundial.
L’autora es mostra crítica amb el poc reconeixement que ha tingut fins ara el govern espanyol envers els deportats. “Tenim evidències que els governs alemany i francès han reconegut els deportats i els han compensat amb ajudes econòmiques. El govern francès, a més, ha reconegut els que van col·laborar amb la resistència com a herois de guerra amb una compensació econòmica per a les famílies. Per contra, el govern espanyol no ha fet encara cap gest de consideració envers els deportats i ha rebutjat, aquest mateix any, reconèixer legalment les víctimes dels camps nazis, un primer pas essencial per un futur de rehabilitació econòmica als supervivents i a les persones properes de les víctimes dels camps de l’horror. El govern català, a través del Memorial Democràtic, ha fet diferents homenatges als deportats i les seves famílies”.
Núria Sala també agraeix especialment el treball de recerca de l’Amical de Mauthausen, que també ha impulsat la difusió dels fets durant i després de la guerra i fins i tot la reclamació als estats responsables de les indemnitzacions als afectats.
La jove estudiant diu que una eina essencial per a la recerca han estat els arxius a través d’internet. Però també ha fet diverses entrevistes amb familiars, per les quals en alguna ocasió s’ha hagut de desplaçar a l’estranger. Explica que en la majoria dels casos, es va trobar algun familiar que coneix la història del seu parent deportat. “Hi ha molts casos de deportats en què les famílies coneixen la història del seu parent. Normalment són els joves els que volen conèixer i estudiar la seva vida, però també hem trobat altres casos en què la família no coneixia que hi havia hagut un familiar que havia estat deportat”.
Remarca que hi ha alguns ajuntaments que han fet accions a favor de la memòria dels deportats i cita el cas de Mollet, que ja fa molts anys va erigir un monument als deportats. Un institut de Santa Perpètua (el Vallès Occidental) va decidir dedicar el seu nom a dues persones nascudes al poble que van morir a Mauthausen, Josep Rovira i Prats, i Projecte Forns i Ninou.
Sala diu que són les iniciatives ciutadanes aïllades les que l’han sorprès més. “Els historiadors i els estudiants, amb recerques i publicacions, han fet un treball extraordinari per avançar en la recuperació de la memòria històrica”. Afegeix que ha trobat monografies locals a localitats com Montornès, Caldes, Sant Celoni, Sant Esteve de Palautordera, Granera o la Llagosta.
{{ comment.text }}