Per Setmana Santa de 1975, ara fa exactament 50 anys, una colla de santperencs van començar a obrir una pista per poder pujar a Bellmunt en vehicle. Fins llavors no hi havia accés. Només a peu, pel camí vell que encara existeix; i per a la càrrega, una mula. L’única opció era per la banda de Vidrà, on des de feia poc es podia arribar en cotxe fins a Hi Era de Massa.
La data per iniciar les obres no era gens gratuïta. El dilluns següent era Aplec de Pasqua i molts santperencs pujarien a Bellmunt. Començar-hi a remenar era la millor manera de fer-los veure que, ara sí, després d’anys i anys de parlar-ne, el projecte aniria endavant.
D’obrir una carretera fins al santuari de Sant Pere de Torelló ja se n’havia parlat als anys 50, però mai no es va arribar a concretar. Ni pel preu que representava ni, segurament, pels recursos tècnics que haurien fet falta. Ja aleshores “hi havia voluntaris que col·laboraven en el manteniment de l’ermita, que llavors es trobava en unes condicions molt precàries”, recorda Manel Font, una de les ànimes dels Amics de Bellmunt.
L’entitat es pot dir que va néixer amb motiu d’aquelles obres tot i que, oficialment, no es va constituir fins al 1982. Un dels motors de la iniciativa va ser mossèn Jaume Reixach, que va arribar a Sant Pere com a rector a principis dels setanta i va ser qui, de fet, va recuperar la idea històrica de la carretera.
Obrir al pas de vehicles els més de quatre quilòmetres des de baix al poble fins al punt on ara hi ha l’aparcament del santuari va comportar mig any de feina. A pic i pala, amb retroexcavadores que obrien pas i algunes barrinades “que més d’una vegada ens havien fet posar les mans al cap”.
Font recorda que també hi va haver queixes, protestes i oposició per la “destrossa” que s’estava fent a un paisatge fins llavors verge. Però té molt clar que si no fos per la carretera i el que llavors va facilitar, com la restauració integral de l’edifici a partir dels anys vuitanta per part de la Diputació, “difícilment avui s’aguantaria dret”.
L’obertura de la pista estava enllestida a final d’aquell 1975, però llavors van començar més de dues dècades de feina per anar-la asfaltant, de mica en mica. “Ho fèiem per trams de 150 o 200 metres; els caps de setmana, i sempre que teníem prou diners per fer-nos pujar les cisternes”, diu.
De les primeres en pagaven 5.000 pessetes (30 euros), però les últimes ja en valien 60.000 (360). Brigades d’entre 15 i 20 homes, fins a 30 en dies puntuals, va ser una estampa habitual molts dissabtes i/o diumenges durant molts anys.
I és aquí on Manel Font posa en valor l’estima que els veïns i veïnes de Sant Pere han demostrat sempre amb Bellmunt. “En tots aquests anys no crec que ens haguéssim de pagar l’esmorzar més de 10 vegades; la gent passava per la Cooperativa i deixava diners per pagar-nos la teca de cada cap de setmana.” I el Racó de Bellmunt, la tómbola que es posava cada any per la festa major per recaptar diners per a la carretera, “havia arribat a fer dos milions de pessetes (12.000 euros) en un sol cap de setmana”.
Presentació de l’envelat del Polvorí
Aquest 2025 se celebra el cinquantenari d’aquells inicis. I els mateixos Amics de Bellmunt, al costat dels actuals ermitans i amb la col·laboració de l’Ajuntament, han organitzat una sèrie d’actes que comencen aquest mateix dissabte a les 6 de la tarda, a l’envelat, amb la presentació dels actes del cinquantenari, del llibret commemoratiu i la projecció –reduïda– d’una pel·lícula de les obres. “Van durar tants anys que la Kodak va deixar de fer els recanvis de la càmera i ja no vaig poder filmar més.”
La propera cita serà per l’Aplec de Pasqua, el 21 d’abril. A banda de la missa i la rifa tradicionals de cada any, s’organitzarà un dinar d’arròs a l’esplanada del santuari i sobretaula musical fins a mitja tarda. La comissió creada específicament per a l’efemèride ja està treballant en altres activitats per a la resta de l’any.
