La motxilla de l’Ada és una proposta teatral sobre la identitat de gènere sense etiquetes.
L’últim diumenge de febrer a les 12.00 h en el teatre de Can Gomà de Mollet del Vallès no entra ningú més. Mares, pares i fills es preparen per entrar a veure La motxilla de l’Ada, de la companyia de Teatre Al Detall.
Aquest espectacle comença amb un nen, amb la història de l’Adam. El petit marxa de colònies i comença a perdre coses, els mitjons, els calçotets, la samarreta, inclús tota la seva roba, però perd una cosa que no té intenció de recuperar, la M del seu nom. L’Ada no és l’única que s’enfronta al món, els seus pares també perden la por al desconegut i no deixen sola a la petita, sinó que la recolzen i l’acompanyen en el principi de la seva nova aventura, millor dit, vida. L’Ada vol jugar sense etiquetes, només passar-s’ho bé i alliberar-se de la motxilla que la societat li ha col·locat des que va néixer.
La Marta ha vingut amb la seva filla, una nena de sis anys que no se sent còmoda amb els estereotips de gènere que li venen marcats per ser noia: “no sé què passarà dintre d’uns anys, però la meva filla saps que sempre em tindrà al seu costat. Ella no vol jugar amb nines, ni amb joguines que fins fa poc han estat considerades de nenes. Ella prefereix jugar amb cotxes i practicar rugbi. Crec que la funció de teatre li ha mostrat una nova realitat que ningú li havia explicat. En el meu cas per no saber o no entendre com fer-ho, però després d’aquesta obra crec que les dues hem après una mica més sobre aquesta realitat”, explicava la Marta en veure l’espectacle de l’Ada.
El rosa és de nenes i el blau és de nens, els nens són forts i les nenes són dèbils i es poden trencar o bàsicament els nens han de portar els cabells curts i les nenes llargs… són alguns dels estereotips de gènere que s’escolten al llarg de la funció de teatre. Durant l’obra hi havia conversacions entre pares i fills, en les que els adults els hi explicaven o els ajudaven a entendre l’obra que estaven veient; “no es diu Adam és l’Ada, no estava contenta ara si ho està, mira juga a futbol i és una nena…”.
“És una història que emociona i que aconsegueix transportar als nens i nenes, i als adults a un món real que existeix, però que hi ha gent que no vol veure”, manifestava l’Emilià i el seu fill, en Martí. La família no ha vingut només pel Martí sinó per la seva germana petita que no acaba d’entendre perquè la seva suposada germana ja no es diu Laia, ja no porta vestits i s’ha tallat els cabells.
Els assistents han sortit del Teatre Can Gomà reconeixent que tots tenim una motxilla i per alguns, com és el cas de la nostra protagonista la seva pesava cada cop més, fins i tot a poc a poc estava acabant ella.
{{ comment.text }}