“Vaig veure aquell titellaire a la Rambla i alguna cosa em va fer clic al cervell”

Carles Cañellas és titellaire. I molt conegut, perquè fa més de 50 anys que s’hi dedica. Ens rep a Calders, al taller de l’Espai Animacions. Mig segle de trajectòria i, a més, amb reconeixements. Fa unes setmanes, en el marc del Festival de Titelles, va rebre el del sector. Com ho valora?Home, fantàstic, perquè sovint treballes per compte teu i no te n’adones gaire, del valor que donen els altres a la feina. Del públic, sí, evidentment, però dels col·legues, costa. Quan hi ha aquest reconeixement públic, amb paraules que t’omplen d’emoció, és fantàstic, fantàstic! Et toca el cor a nivell professional i personal. És aficionat al món dels titelles des de fa mig segle. Com va començar?En realitat, dels primers titelles que vaig moure en fa bastant més. Tenia 10 o 11 anys i ja muntava espectacles. Amb titelles de guant, llavors... Així ve de ben petit.Sí, per una afició. El meu germà tenia uns titelles de guant abandonats per casa, jo els vaig descobrir, vaig començar a provar, i em va agradar tant que muntàvem espectacles primer a nivell familiar, després pels amics, i després pels veïns. O sigui que és una cosa que ve de lluny. Amb 13 anys, però, el meu pare em va posar a treballar al seu taller de manyà, i això va quedar arraconat. Va ser amb 21, passejant per la Rambla de Barcelona, que vaig veure un home fent titelles. En aquell moment, em va saltar alguna cosa a dins del cervell. D’alguna manera va despertar aquella passió que tenia de petit i que havia quedat adormida per la feina. Aquell senyor no era un gran manipulador, tenia marionetes bastant precàries... Però en vaig tenir prou. És nascut a Barcelona. A què es dedicava llavors?Treballava amb el meu pare al seu taller de manyà. Era un gran forjador, fill de manyà també, una tradició familiar, però a mi, evidentment, no m’acabava de fer el pes. En veure el titellaire, vaig ser conscient que m’interessaven la música, el teatre, l’escultura, la tècnica... I tot plegat s’ajuntava en un sol element, aquell titella de fil. Un titella de fil té tot això: la forma de la figura, la interpretació, la música que l’acompanya, la tècnica de construcció, el control amb palanques... Va ser com un flaix, i tan fort com per deixar-ho tot i anar-me’n. Com ho van rebre a casa? Treballava al negoci familiar...El primer va ser deixar l’ofici i dir-li al meu pare: “Ho sento molt, però tinc edat per triar i vull aquesta altra via.” Ell, anys després, poc abans de morir, em va dir: “Si hagués tingut uns anys menys, hauria vingut amb tu.” Va ser una manera de reconciliar-nos, perquè en aquell moment es va sentir molt frustrat. Creia que es perdia el llegat familiar, però també va veure que disminuïa la força del ferro forjat i la importància econòmica que havia tingut fins llavors. Com va fer el salt d’aquests inicis a construir-ne un projecte de vida?Quan portava ja gairebé un any o una cosa així, i considerant que n’havia après suficient com per poder anar més endavant, vaig proposar unir dues companyies sota un mateix paraigua. No va reeixir, així que vaig fundar el Col·lectiu d’Animació de Barcelona. Va ser una aventura que va durar dos anys i mig. Agrupava especialitats diferents i, a l’hora de crear un espectacle, cadascú aportava la part de coneixement que tenia. El resultat eren xous molt col·lectius quant a concepte, una cosa que sempre m’havia interessat. A través de l’obra social de La Caixa, vam entrar a formar part d’un catàleg d’espectacles que ens va portar o acostar a moltes escoles. Ara que menciona les escoles, sovint tenim la percepció que els titelles són per a canalla, però no és així, no? És una paret que queda per tombar?Estem a mitges. Encara anem en desavantatge arran del franquisme. A la majoria de països europeus, després del final de la Segona Guerra Mundial hi va haver tota l’onada de nova pedagogia que va entendre que el teatre de titelles era interessant a nivell escolar, com a instrument pedagògic i educatiu; però alhora tampoc no es va perdre la branca del titella per a adults. Ha voltat per tot el món. Parli’ns d’algun espectacle fora del país que li hagi fet especial il·lusió.Sobretot he treballat a l’estranger. Em sembla que són 24 o 25 països recorreguts. I sempre amb un èxit bastant gran, perquè la qualitat de la meva manipulació destaca. Si em convida a rumiar-hi, potser les actuacions a la Xina són de les especials. Per què?El tipus de públic. Encara és molt naïf amb el treball i als espectacles se sorprèn de manera enorme. També al Marionette Theater de Salzburg. Salzburg té una tradició antiquíssima amb el titella de fil. Celebraven el 111è aniversari de la companyia i se’ls va acudir muntar un festival amb els, a parer seu, millor marionetistes. Ens queda parlar de la seva arribada a Calders. Com va anar que aterrés al Moianès?Va ser de casualitat. Tenia la seu a Barcelona, al que havia estat el taller de manyà del meu pare. Però va arribar un moment en què es van liquidar els lloguers industrials i em vaig trobar que em podien fer fora d’un dia per l’altre. No vaig tenir més remei que començar a buscar una altra ubicació. Primer a Barcelona, després vam anar ampliant el cercle... I així fins a arribar a Calders. Vam haver de fer un munt d’obres, però l’espai reuneix tot el que necessitem. Podem no només tenir el taller, sinó el magatzem, zona d’assaig… No ens falta de res. Com els va rebre el poble?S’ha de dir que l’Ajuntament, amb els braços oberts, des del primer dia. Els va semblar molt interessant que un col·lectiu artístic es pogués instal·lar al poble, com a element dinamitzador i cultural. Calders ja tenia el casal, però això és diferent. És a dir, allò són arts plàstiques; nosaltres, arts escèniques. La combinació és molt interessant. A partir d’aquí vam començar a generar dinàmiques. El seu retorn a Calders i a la comarca ha estat idear el Festival de Titelles del Moianès?Va ser el primer impuls. Primer vam fer-ho a Calders, per l’interès que van demostrar a acollir-lo. Era un festivalet molt petit. L’any següent ja s’hi va apuntar Monistrol, l’altre, em sembla que Castellcir o Castellterçol… De mica en mica va anar creixent. Sobretot em quedo que va ser interessant perquè fins aquell moment pràcticament no es programaven titelles a la comarca. Hi haurà onzena edició?Sempre és una incògnita. Nosaltres estem a disposició, però no som els que hem de demanar les subvencions, sinó que això recau en els ajuntaments. Per tant, hi ha d’haver aquesta predisposició per part seva. L’última edició mateix va arribar a correcuita i gairebé a última hora.

“Vaig veure aquell titellaire a la Rambla i alguna cosa em va fer clic al cervell”

Protesta a Moià contra la supressió de línies a l’Escola Josep Orriols i Roca i a l’Institut Moianès

El nou Tosca de Moià comença a agafar forma

Els impulsors del cementiri xinès al Moianès: “Hi ha milers de famílies que volen tancar aquí el seu cicle vital”

Assignen al Moianès produir més de 280 MW d’energia renovable

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

Doble premi al forn Sagà, de Granollers, per la coca de Sant Joan

Can Busquets estrena un nou forn a la Porxada, a Granollers

Mor a l'hospital un motorista de 20 anys per les ferides en un xoc amb un cotxe dilluns a Lliçà d'Amunt

Els Mossos detenen a la Roca l'assaltant d'un camió que s'havia emportat 150.000 euros en cosmètics

Les limitacions d'aparcament pel Tour a Granollers començaran tres dies abans

Pedro Sánchez participa en la col·locació de la primera pedra de la planta de Grifols a Lliçà de Vall

Mor a 51 anys Lydia Roig, metgessa de família al CAP de la Garriga des del 2001

Detecten una colònia de ratpenats raters d’aigua al riu Congost, a la Garriga

Granollers avança tràmits per iniciar la construcció de 148 nous pisos de lloguer social

El PSC confirma l’expulsió dels tres regidors de govern de Parets