Té 23 anys i és de Moià. Soprano i pianista, està a l’ESMUC i també exerceix de mestra de música a l’Escola Pia. Ha estat guardonada en diverses ocasions; la darrera, amb el premi Cançó Catalana de Girona.
Ja des de petita va créixer envoltada de música, oi?
Sí. La mare i la tieta són mestres de música; l’àvia, poetessa; el pare, fotògraf, i l’avi componia sardanes. Suposo que el món de l’art ens ha contagiat.
Quin va ser el seu primer contacte amb la música?
A casa teníem un piano de cua. Per a mi, que la mare me’l deixés tocar era una gran il·lusió, tinc ben present l’experiència de seure a la banqueta! També recordo expressar-me, des de sempre, a través de la música: ballant, cantant, escoltant-ne…
Tenia clar que volia entrar a l’ESMUC?
Molt. A primer d’ESO vaig entrar al Conservatori de Manresa per fer sis anys de piano. Com a segon instrument vaig triar cant, però sense saber gaire on em posava. És a dir, jo realment pensava que faria música moderna i la vida em va portar a desenvolupar el cant líric. A partir d’aquí tot ha anat sobre rodes: al Conservatori de seguida vaig participar en projectes importants. Vaig interpretar una peça dels Contes d’Hoffmann, d’Offenbach, tota sola amb un pianista. Coses com aquesta m’han ajudat a decidir que volia avançar per aquest camí. Tot i això, a casa sempre m’han remarcat la importància de tenir una opció més segura per guanyar-me la vida i per això vaig estudiar Educació Primària. El quart any de carrera em va coincidir amb les proves per accedir a l’ESMUC. Molt intens.
Va ser complicat entrar-hi?
A escala europea es diu que és una de les universitats on costa més entrar, ja que les proves teòriques i interpretatives són molt exigents. Per a mi, entrar-hi va ser una gran recompensa, potser per aquest esforç extra. Vaig dedicar moltes hores a preparar-ho bé. Recordo que aquell va ser un any dur en termes d’hores d’estudi, però també el recordo com el millor de la meva vida, ja que es va complir el meu somni. Les proves, per exemple, les vaig gaudir moltíssim, a diferència de la majoria de la gent. Tinc el record d’un moment màgic i bonic, no ho vaig viure amb patiment.
Té intenció de viure de la música en un futur?
Sí, lluito cada dia perquè pugui ser així, però és un món on s’ha de ser molt rigorós, treballador, valent, etc. Sobretot s’ha de tenir els peus a terra i saber renunciar, acceptar un “no”. També saber conviure amb l’èxit. Crec que s’ha de tenir una ment molt preparada per a totes les possibilitats, i això vol dir creixement i creixement personal. La carrera que estic fent a l’ESMUC, de fet, et remou molt a nivell emocional.
Amb 18 anys va entrar a formar part de la Polifònica de Puig-reig. Com va arribar-hi?
Cantava en una coral del Conservatori i quan vaig acabar el sisè curs de piano i seguia amb quart de cant, justament en aquell moment, em va fer il·lusió poder canviar d’aires i unir-me a un projecte més seriós. Estem parlant de cantar cada divendres i dissabte de 10 a 12 de la nit, implica sacrificis.
Cada cap de setmana?
Sí! I ho faig des de fa cinc anys! Per a mi, és una gran il·lusió. Vocacional. A més, ens surten concerts i projectes increïbles.
A què dedica el seu temps lliure? Compon?
Sí! No ho sap gaire gent, però. Componc des que tenia 15 anys. Quan es va morir la meva àvia, vaig sentir la necessitat de canalitzar-ho a través de la música. És una passió que no he perdut i que segueixo cultivant i gaudint molt.
{{ comment.text }}