“La vocació que ens movia era la voluntat de millorar el poble”

És de Sant Quirze de tota la vida?Sí. Tinc quatre germanes grans i jo soc el petit. Dels 8 als 17 anys vaig anar a La Salle de Manlleu. Després vaig estudiar a Barcelona per a aparellador, però no ho vaig acabar perquè me’n vaig haver d’anar a fer la mili a Mallorca. El meu pare era contractista i jo, com ell, he treballat en empreses del sector de la construcció. Quin any es va vincular a la política?Crec que la majoria dels que hem estat a l’Ajuntament de Sant Quirze no hem sigut persones estretament vinculades a la política. Ara, sovint veig que els candidats d’altres municipis volen fer carrera en aquest món, no hi entren amb una vocació de servei públic. Per nosaltres l’objectiu principal i final era millorar el poble. Sí que és cert que tenia un amic de l’escola, Josep Serratusell, que va ser un temps l’alcalde de Granollers per CiU, que em va animar, però per nosaltres els colors polítics eren secundaris. Com estava Sant Quirze en aquell moment?Era un poble d’estiueig i aquesta característica l’havia fet créixer força, però no comptava amb infraestructures. Els carrers estaven sense asfaltar, el subministrament elèctric no era òptim, no hi havia clavegueram… Van ser les nostres prioritats. Va governar durant 12 anys. Ara, amb perspectiva, quin balanç en fa?Amb el temps, i rumiant-hi, m’he adonat que hauria hagut d’acabar al cap de vuit. Si t’hi estàs més temps, corres el perill d’imaginar-te que ets l’administrador principal del poble, i no és això. Després va continuar lligat a la política d’alguna manera?He tirat endavant algunes iniciatives com a voluntari. N’és exemple el llibre de fotografies Safagem. Un viatge en el temps. Si m’han demanat opinió també hi he dit la meva, però en política com a tal no hi he participat més. Per què va decidir presentar-se com a candidat a l’alcaldia?En aquell moment jo era regidor a l’Ajuntament i els companys em van proposar encapçalar la candidatura. Ideològicament sempre he sigut catalanista. Amb el grup estàvem inscrits electoralment a CiU, però no érem afiliats. Amb què compaginava la feina d’alcalde? O tenia dedicació al 100%?No. Quan vaig començar el 1991 treballava en una empresa de Barcelona i baixava cada dia. Aprofitava el viatge per dur a terme gestions amb els departaments de la Generalitat, o em reunia amb algun regidor que també treballava allà. Durant el dia, si sorgia algun problema urgent, venia al poble, però el contacte habitual amb la gent era els dissabtes al matí. La comarca del Moianès es va crear l’any 2015. Creu que és positiu que existeixi o ho veu indiferent?A veure, és cert que els problemes que tenim aquí els compartim més amb els altres pobles del Moianès que no pas amb els del Vallès Oriental. Quan governàvem nosaltres ja anàvem veient que seria més eficaç coordinar-nos amb municipis més similars i propers al nostre. El fet de ser comarca l’hauria ajudat en la seva gestió diària?Segurament. Hi ha serveis que entenc que, en el cas de pobles petits com el nostre, s’han de compartir amb altres localitats i, en aquest sentit, amb el Consorci es van impulsar algunes iniciatives que van millorar el conjunt de la zona, com el servei de recollida d’escombraries o la gestió de l’aigua. En un poble petit no surt a compte, en termes de despesa, tirar endavant segons què individualment. Aquí a Sant Quirze Safaja vam ser els primers a privatitzar la gestió de l’aigua, amb una concessió que durava uns anys. Més tard Castellterçol i Castellcir també s’hi van afegir a través d’un concurs públic. En el fons, les funcions d’alcaldia es basen a intentar gestionar bé els ingressos i les despeses per aconseguir fites i millorar les coses que falten al municipi. Creu que és més complicat ara que abans fer d’alcalde (els pobles han crescut, l’efecte de les xarxes socials…)?Sí. Penso que hem anat enrere en el model d’administració, que s’ha burocratitzat massa. En el moment que es van crear els consells comarcals, la Generalitat ja va demanar que s’abolissin les diputacions i encara recordo Mariano Rajoy dient que no ho farien, “perquè són unes institucions molt antigues”. Aquí, per exemple, vam tenir un problema amb Castellcir perquè la divisió municipal que imperava en aquell moment, creada cap al 1950, responia als criteris de Madrid. Es va fer seguint directrius de recaptació feudal, no el model de les parròquies, que tenia més sentit. El malestar venia del fet que hi havia cases a 400 metres del nostre poble afectades pels mateixos problemes que nosaltres, però que pertanyien a Castellcir. D’altra banda, aquí a Sant Quirze antigament es pagaven els impostos als comtes de Centelles i per això ens va tocar formar part de Bertí. En definitiva, havíem de gestionar un territori que no estava habitat i respondre les necessitats d’uns habitatges propers que no formaven part del municipi, i tot plegat va coincidir amb els incendis i inundacions del 1994. Com va acabar la qüestió dels termes municipals?Després d’una tensa reunió amb un representant de la Diputació, es va acabar aplicant una modificació. Com recorda l’incendi del 1994 als Cingles de Bertí?Es va declarar un diumenge a la tarda. En el moment d’assabentar-nos-en, un grup de voluntaris ja ens vam dirigir cap allà. També van venir dos camions de Bombers i, conjuntament, ens vam passar tota la nit als cingles, intentant controlar el foc. Hi havia altres voluntaris per la part de Sant Martí de Centelles, però tot es va torçar dilluns al matí, quan la marinada va revifar les flames. Allò va ser un desastre! A més, per un incendi més greu que hi havia al Bages i el Berguedà els Bombers van marxar i ens van deixar sols. En el moment que el foc va tornar a prendre es van cremar dos camions de Bombers, ja que en ser tan grans no van tenir temps de maniobrar. Els van haver de deixar enrere. Després dels incendis del 1994 el cos de Bombers va anar millorant, canviant les tàctiques i referenciant-se, en el fons, amb hàbits que ja feia la gent del país, com els contrafocs. En un poble petit havies d’estar per tot. Com veu la política local actualment?Crec que en aquella època era molt més eficaç. La motivació era diferent. Nosaltres només cobràvem quantitats simbòliques per cobrir les despeses de desplaçament segons el temps de dedicació. Ara hi ha gent que entra als ajuntaments només perquè és el primer graó per fer carrera política. Va viure en primera persona un moment històric pel municipi, la inauguració de la depuradora de Sant Quirze, el 5 de desembre de 1997. Era una necessitat?Sí. Va solucionar un dels principals problemes que tenia Sant Quirze, la contaminació per aigües residuals que venien de la riera de Castellterçol i Castellcir, a part de les nostres pròpies, que també anaven a parar a la riera. A més a més de la depuradora, que estava dimensionada pensant en un possible creixement, també vam projectar i construir tot el clavegueram, l’enllumenat i cablejat elèctric, les canonades per l’aigua potable (algunes cases en tenien de pròpies, però amb instal·lacions precàries), l’asfaltat dels carrers i vam legalitzar totes les urbanitzacions. Sant Quirze Safaja compta amb un entorn natural molt ric. Què s’hauria de fer amb Sant Miquel del Fai?El temps ho dirà. De moment tot el periple que hi ha hagut per restaurar Sant Miquel del Fai em sembla vergonyós. No ho he viscut de prop, però em fa la sensació que entre tantes administracions (tres ajuntaments i la Diputació) no hi ha acord en algunes coses i per això s’ha retardat. Una de les èpoques més esplèndides que recordo forma part de la meva infantesa, quan es feien els aplecs de la segona Pasqua. Hi venia gent de molt lluny! Moià, Calders, Centelles… Tinc molt present el record d’anar-hi a dalt d’un burro amb les sàrries que portaven el dinar i beure, veient els marges plens de ginesta florida. Portàvem menjar per a tota la família, que érem set en total! Una altra de les èpoques daurades va ser quan ho va adquirir Restaura, era un lloc molt concorregut i conegut arreu. Abans fins i tot que ho comprés aquesta empresa, podies veure cotxes amb adhesius de Sant Miquel del Fai per Barcelona. Arran dels aiguats del 1994 es va asfaltar la carretera que va de Centelles fins allà dalt, i això en va facilitar l’accés. Va ser el mateix moment de la revisió del primer Pla General de Sant Quirze i el planejament del segon document, en què es va concretar què es podia construir i què no a cada part del territori. Tornant a Sant Miquel del Fai, creu que va ser encertat que ho adquirís la Diputació?És positiu que sigui un espai públic. Quan ho va tenir l’empresa Restaura hi havia un bar restaurant a dalt on s’hi duien a terme diverses activitats, com ara casaments. Això generava un efecte crida, perquè a part de l’excursió t’hi podies quedar a dinar. Ara es podria fer el mateix amb una concessió d’explotació o algun conveni similar. Crec que treure a concurs la gestió de l’espai seria una bona opció. Veu positivament la reforma de la carretera C-59 entre Sant Feliu de Codines i Moià?Sí, però el que és realment important és la variant de Sant Feliu. Fa molts anys que està sobre la taula, de fet, quan jo estava a l’Ajuntament ja se’n parlava. És molt necessària. Cal desviar el gruix de trànsit del centre del poble: hi passen massa camions i autocars, amb la perillositat que això comporta. La variant, a més, facilitaria l’accés fins aquí. Sempre es diu que Sant Quirze té un microclima propi. És veritat?Sí. Tot i la proximitat amb Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui, on el temps canvia bruscament d’estiu a hivern i és més extrem, aquí sembla que es manté més fresc durant tot l’any i no hi ha tantes precipitacions. Per això al poble hi havia una gran producció de gel de manera natural. A la riera s’hi muntaven petites rescloses que s’omplien d’aigua a través d’un canal i, com que feia tant fred, quan el gel agafava un gruix correcte ho perforaven i el tallaven amb plantilles. Just després el portaven als pous de glaç, que obraven de magatzems. El gel el transportaven durant tot l’any, no només a l’hivern, i arribava fins i tot a Barcelona. Els principals clients eren hospitals i la burgesia. Aquesta dinàmica es va mantenir fins a principis del segle XX. El clima temperat a l’estiu, els boscos i l’alçada del territori són algunes de les característiques que també van fer proliferar els estiuejants i sobretot els sanatoris. Quins sanatoris hi havia?El primer va ser el de Mas Badó (posteriorment reconvertit en l’Hotel Mas Badó i després en casa de colònies), que es va convertir en la institució antituberculosa més important del país. Després es va construir Puigdolena, que és una joia arquitectònica, un edifici rectangular, simple i harmònic. Una de les façanes està orientada al sud-est, amb l’objectiu d’aprofitar al màxim les hores de sol a l’hivern. Precisament en aquesta part de l’edifici és on hi ha tots els balcons de les habitacions, perquè els malalts poguessin sortir a l’exterior. Entre les personalitats que hi van passar destaquen, per exemple, el reconegut poeta Màrius Torres, el pintor Antoni Tàpies o l’escriptor Josep Maria Castellet. Quan era alcalde ja es veien indicis de la greu sequera que patim avui?Personalment, no pensava que poguéssim arribar fins a aquest punt. El 2005 l’embassament que hi havia aquí va quedar buit i es va aprofitar per treure’n sediments i ampliar-lo, però ara està a una dècima part de la seva capacitat. Gràcies a un pou construït fa uns anys s’ha aconseguit no haver de recórrer a les cisternes d’aigua i la ciutadania també s’ha conscienciat. Val a dir que això va empitjorar quan es va passar dels jardins mediterranis als jardins anglesos. Abans era habitual que la gent tingués un tipus de jardí que comptaven amb caminets de pedres i desnivells, jardineres, plantes que no necessiten gaire aigua… Però hi va haver un moment que es van portar més els típics jardins amb grans esplanades d’herba. Això consumeix molta més aigua. Abans ha dit que vostè es considera catalanista.Sí, per l’escola, els referents, la família, els ambients del poble i l’entorn. Aquí a la part de dalt de la Fonda es feien Pastorets, obres de teatre, cinema… tot organitzat pel capellà de llavors. De joves ben aviat ens vam posar a buscar llibres en català, llegíem la revista Cavall Fort, Joaquim Carbó amb La casa sota la sorra… Tot això ens va anar obrint la mirada. També vam tenir un tutor a La Salle de Manlleu que ens va marcar. El prefecte ens va oferir la possibilitat de fer un curs de cinema amateur. Va venir un especialista de Vic amb una Super 8, fèiem cinefòrums a Roda de Ter amb en Miquel Martí Pol, anàvem al cinema a Barcelona… A més a més, per recaptar diners per un viatge de final de curs vam aconseguir organitzar un recital musical d’en Raimon a Manlleu, l’any 1968. Va ser una fita, perquè el cantant mai abans hi havia actuat. Com a curiositat, d’on prové el topònim Sant Quirze Safaja?Del nom del fruit del faig, la faja.

“La vocació que ens movia era la voluntat de millorar el poble”

“Viure el moment de la vigília del Papa a l’Estadi serà molt emocionant”

Més de 900 alumnes d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès s’examinen de la selectivitat

El grau en Global Studies: formació per entendre un món en canvi constant

Desarticulen un grup criminal a Gurb que emetia empadronaments falsos per facilitar el reagrupament familiar

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

“En mitja hora em van donar cita. Va ser com un somni”

Els Mossos investiguen la mort d’un excursionista a les Agudes, dins el parc natural del Montseny

Obre la guingueta de la Pista de Vic, deu anys després de quan es va concebre

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Malmeten de nit el camí de vianants de l'entrada de l'Esquirol

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour

“Se’m considera més vell del que jo em sento”

Curós posa en marxa a Vic un magatzem de 4.000 metres quadrats per a la indústria farmacèutica

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

“M’he trobat còmode a l’alcaldia, comptant amb tots els regidors”