Les costures del sistema financer internacional tornen a posar-se a prova. En ben pocs dies, tres bancs dels Estats Units i un de Suïssa han caigut als inferns de la intervenció estatal, la fallida o de la venda a preu de saldo. Una nova tempesta financera que, com totes les tempestes, s’assemblen a d’altres, sense acabar de ser iguals. Tempestes amb rastres de pànic i una certa devastació. Males companyies per a un sistema econòmic que pivota sobre la confiança i que trontolla quan el marc general és la incertesa.
La desconfiança i la incertesa motiven els moviments dels clients que tenen els seus diners als bancs i que quan preveuen que aniran mal dades corren a recuperar els seus estalvis. Quan un estalviador posa els seus diners al banc, aquests no van a una caixa forta per a cada client perquè en disposi com i quan vulgui. Se suposa que no necessitarà mai tots els diners en un sol moment. El que fa el banc és invertir aquests diners perquè li donin més rendiment i així premiar el dipositant i, de passada, fer negoci amb els interessos cobrats de més. Per això si tots els dipositants volen treure els diners al mateix temps, com va passar amb el Silicon Valley Bank fa dues setmanes, es veu impossibilitat de retornar-los i cau en fallida. Cada cas és diferent, però les dificultats de liquiditat expliquen la rapidesa de les caigudes dels tres bancs nord-americans (a més del Silicon Valley Bank, Signature Bank i First Republic Bank també han passat per processos de fallida i venda total o parcial). Encara hi ha més diferències en el cas de Credit Suisse, un gran banc –el segon de Suïssa– amb greus problemes de gestió i gran assumpció de riscos. 167 anys d’història van acabar volant pels aires amb la venda a un preu per un terç del seu valor a borsa al seu màxim competidor, UBS.
Vist el que està passant, la pregunta immediata és si aquestes situacions es poden produir amb els bancs més propers. La pregunta és normal: els diners, o millor dit els que en tenen, són porucs. A més, hi ha molts records recents de com va caure el castell de cartes del sistema financer fa tan poc temps que encara se n’està pagant la factura. Les declaracions dels governs, també el de l’Estat espanyol, han buscat tranquil·litzar: ni els bancs autòctons estan exposats a les pèrdues dels bancs ara en fallida, ni la situació de les entitats financeres espanyoles és equiparable ni als bancs afectats ni als anys de la gran crisi que va esclatar el 2008.
Són missatges que no arriben a ser del tot tranquil·litzadors. Sobre la primera de les afirmacions, convindria no córrer: no se sap del cert on tenen invertits els diners les entitats d’estalvis fins que no esclata alguna crisi. Vindria a ser com una partida de pòquer, en la qual les cartes de cada jugador no se saben fins que es posen sobre la taula. Sobre la segona, no dona gaire confiança que algunes de les afirmacions que es fan s’assemblin tant a les que se sentien fa 15 anys. Per posar un exemple: el president del govern de 2008, José Luis Rodríguez Zapatero, afirmava que el sistema financer espanyol era “el més sòlid del món”. Anys després es va haver de córrer a rescatar aquell sistema bancari, que en paraules seves jugava “la Champions League” amb 60.000 milions d’euros, dels quals se n’han tornat poc més del 10%. Què va dir fa només uns dies la vicepresidenta econòmica del govern? Doncs que el sistema bancari espanyol està “sanejat” i disposa d’un “marc reforçat”. Una mica menys fatxenda que afirmar que el sistema és el més sòlid del món, però sense amagar un punt de complaença que empeny a optar per la prevenció.
La problemàtica que assetja la banca és similar als Estats Units, a Suïssa a la Unió Europea. Durant molts anys, els tipus d’interès han estat molt baixos. Els crèdits que han concedit els bancs durant tot aquest temps, molts dels quals amb terminis de pagament molt llargs, com les hipoteques i diferents modalitats de deute públic, s’estan retornant a aquell tipus d’interès tan baix. En canvi, quan els bancs recorren al finançament a preus actuals, han de pagar tipus d’interès més alts i amb perspectiva que encara poden anar més amunt, com es va poder comprovar amb la decisió del Banc Central Europeu d’apujar-los en la seva última reunió d’aquest dijous. En el joc dels ingressos i les despeses, la banca que, tradicionalment, ha comprat el diner barat per vendre’l car, està fent tot el contrari: comprar diner car i venent-lo barat. No hauria de ser un problema si, com és sabut, les entitats financeres han tingut un últim any amb beneficis rècord. Les regulacions europees han obligat la banca a deixar una part d’aquests beneficis en unes reserves en forma de capital o de productes que garanteixin liquiditat. Aquestes eines han aportat robustesa al sistema financer de l’Estat, que disposa d’instruments per fer aflorar 213.000 milions d’euros en cas que es produís una gran crisi financera. Un matalàs confortable que, no obstant, sempre és millor que no s’hagi de posar a prova.
Aquest gran matalàs, que supera fins i tot les exigències dels reguladors europeus, és una garantia. Però les garanties mai no són completes. Hi ha esquemes que, d’una crisi a l’altra, es repeteixen: esclaten bombolles (la financera el 2008, les criptomonedes el 2022), que haurien de ser el primer senyal d’alerta. Sobretot en temps com els actuals en els quals els deutes globals no han parat de créixer, gràcies entre d’altres decisions a un període prolongat de tipus d’interès molt baix que ha creat addiccions, com recordava fa uns dies el professor Joan Tugores a La Vanguardia. La principal batalla que s’haurà de lliurar a partir d’ara és la de preservar la confiança dels mercats i els particulars. El més convenient seria començar a pensar en missatges tranquil·litzadors diferents dels de l’anterior crisi, encara que avui puguin ser certs.
{{ comment.text }}