El torellonenc Antonio Rodríguez sol caminar entre vuit i deu quilòmetres cada dia per diferents recorreguts de la Vall del Ges. Ho fa perquè li recomanen per la diabetis tipus 2 –l’ajuda a recular el sucre– que li van diagnosticar l’any 2009, i també perquè porta un stent al cor; li recomanen caminar una hora al dia de mitjana, encara que ell en sol fer més. Fins i tot, cada dilluns va a fer petites rutes amb un grup de persones que es va crear arran de la iniciativa del Pacient Expert al CAP de Torelló. Ara, però, no pot fer ni una cosa ni l’altra a causa del confinament amb què es pretén pal·liar els efectes del coronavirus, a banda que és conscient que es troba entre la població de risc: té 67 anys, diabetis i problemes al cor, i és millor quedar-se a casa.
El darrer cop que va sortir va ser l’altre cap de setmana. Rodríguez, que viu a prop d’una zona boscosa, va anar a fer una petita caminadeta però es va creuar amb força gent, fins i tot un matrimoni amb dues criatures, i davant de la petició de confinament ho va trobar “una incongruència”, explica des de l’entrada del seu domicili. Això el va fer adonar que “s’ha acabat, no sortiré i ja està”, perquè és molt conscient que “cal que ens quedem a casa”.
Ha estudiat alternatives per moure’s el mínim que necessita per a la seva salut. Ara, el que fa és que cada dia puja i baixa els esglaons que hi ha a casa seva: “71 des de l’estudi fins a la bodega”, assegura, en dos trams, un de 35 i l’altre de 36. Rodríguez explica que fa el recorregut 10 vegades, “primer més ràpid i després més lent”. En total, 710 esglaons en uns 15 minuts aproximadament, comenta.
Per passar el confinament, relata, té diverses distraccions. És aficionat a la fotografia i edita imatges que ja tenia o que fa per casa, escriu –de fet, té publicat un llibre de poemes–, pinta utilitzant diferents tècniques, i també llegeix, un dels darrers llibres ha estat L’odissea d’Homer. “No m’avorreixo”, assegura.
Rodríguez recorda quan li van trobar que tenia una artèria obstruïda. “Sortia de casa [al carrer Moreta] fins a la plaça de la Sardana i havia de descansar a mig camí”. Llavors li van posar l’stent i li van dir que havia de deixar de fumar. I des de llavors no ho ha fet més, mentre explica orgullós que “encara guardo el darrer paquet de tabac sencer”. Des del 2016, per tant, no ha fet cap més cigarreta.
A mitja conversa arriba la seva dona, Carmen Ropero. Torna de la farmàcia a buscar els medicaments del seu home. Ella, diu, “és més jove i no té tant risc”. Ropero comenta que no ha trobat ni mascaretes, ni alcohol, ni aigua oxigenada ni guants i “havia sortit per això”. Pel que fa a les provisions de menjar, per ara, en tenen prou, diuen.
Rodríguez reitera que “cal fer cas a les autoritats sanitàries i limitar al màxim sortir al carrer”, ja que “si no encara trigarem més” a recuperar la normalitat. “Soc un malalt i he de caminar, però em quedo a casa i faig exercicis”, recorda; “altres, sense cap malaltia, caminen al bosc o al carrer, jo no estic disposat a fer com ells”, encara que li convindria. Tot i això, reitera que #joemquedoacasa.
