“Vam arribar al Bages i, sense haver-nos mogut, ara som al Moianès”, diu Jordi Rubió, un dels fundadors de Cal Cases. Era l’any 2007 i venien de la primera línia en activisme i lluita als ateneus, a Gràcia. Van constituir la primera cooperativa d’habitatge en cessió d’ús de Catalunya. Obrien camí per mostrar que es pot viure al camp amb unes relacions socials diferents, i per crear una comunitat que tendís a l’autosuficiència. A l’hora de buscar habitatge havien establert llista de criteris, com l’accés en transport públic i la proximitat a una població, però el preu i el poder obtenir una hipoteca van ser determinants.
La comunitat començava a caminar amb 12 nuclis d’adults i quatre criatures. La majoria eren famílies clàssiques de l’àrea metropolitana de Barcelona. Amb el pas del temps, van arribar fins a nou infants que portaven en furgoneta a l’escola d’Oló. Les parelles es van anar trencant, però van decidir continuar vivint a la casa, on s’han reconfigurat els nuclis familiars i hi ha hagut noves incorporacions. Actualment són 25 entre adults i canalla. I aquells nens i nenes ja són joves, algun a punt de fer 18 anys.
La vida en comunitat passa per l’obrador, l’horta i el mas, on tots han de contribuir a cuinar, netejar i mantenir, i on fan les assemblees per debatre i prendre decisions. Dinen i sopen plegats en una casa on abunden els quadres i llistes de tasques. També disposen d’habitatges d’ús privatiu d’uns 30 metres quadrats per a cada unitat familiar.
A més del que produeix l’horta, es fan ells mateixos la pasta i la cervesa. Temps enrere havien elaborat vi. També tallen la llenya amb què escalfen els habitatges. Han participat en rompudes, i han refet camins amb el mètode de tornalloms de treball col·lectiu.
Pel que fa a subministraments, l’electricitat de Cal Cases ve de xarxa i l’aigua, d’un pou que no ha afluixat ni en els moments més aguts de la sequera. Abans es connectaven a internet per satèl·lit, “car i ineficient”, diuen, i ara a través de Guifibages, una xarxa oberta, lliure i neutral.
Membres de la comunitat formen part de l’Associació de Veïns de Sant Joan d’Oló i ajuden a organitzar la festa major. D’entre els veïns, als quals compren el formatge i els xais, destaquen Jaume Codina, pagès ara jubilat sempre a punt per donar un cop de mà.
Laura Muixí va arribar a Cal Cases més endavant. Parla de “comunitat intencional” i defuig el terme “comuna”, que associa als anys setanta i a lemes com pau i amor. El terme companys se’ls fa curt per descriure la relació que mantenen, i no descarten proposar un neologisme.
Muixí explica que són una comunitat mixta, en el sentit que la majoria treballen fora amb jornada reduïda, la qual cosa assegura els ingressos per tornar la hipoteca i, alhora, dedicar hores a la casa.
La majoria disposen de titulació superior i alguns fan docència. Actualment, la mitjana d’edat dels grans frega la cinquantena, de manera que voldrien incorporar gent més jove i diversa quant a estudis. Des del punt de vista de Muixí, una comunitat intergeneracional els acostaria més al que era la vida tradicional a la masia, on convivien diferents edats i podien complementar-se en les tasques i ajuts. Ella mateixa explica, juntament amb Mariona Bosch, que va venir de Mallorca el 2007, que a Catalunya ara hi ha una cinquantena de projectes de cooperatives d’habitatge que s’han emmirallat en els països escandinaus quan aquí ja hi havia hagut una gran tradició d’ateneus i de cooperativisme que el franquisme va anorrear. Més que mirar a fora, doncs, cal mirar enrere, a la història.
La comunitat ni idealitza ni pontifica sobre la seva forma de vida. Assumeixen que hi ha contradiccions i mancances, com la dependència del cotxe o que la majoria no ha deixat les feines d’abans. L’aïllament de la casa també els ha marcat. La tria que van fer és una decisió personal i política alhora, perquè voldrien que la societat anés cap aquí: el capitalisme es basa en l’individualisme i “que jo sola puc amb tot, que és una fantasia”.
