L’any 1972, fa 50 anys, un informe coordinat per la doctora Donella Meadows, The limits to growth, posava de manifest els límits planetaris i els efectes que l’activitat humana produïa en el clima. A aquest informe en van seguir d’altres en el mateix sentit i que convidaven els governs a controlar i preveure els canvis potencials en el clima que provocava l’ésser humà i que poden resultar adversos per al seu benestar. M. del Carme Llasat Botija, doctora en Ciències Físiques per la UB i catedràtica de Física de l’Atmosfera, en parla en un article titulat “La lluita contra el canvi climàtic i en favor dels ODS: camins inseparables”, del qual és coautora juntament amb Marta Torres Gunfaus. Llasat és investigadora, exconsellera del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ha revisat alguns dels informes del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, l’IPCC. Llasat ha parlat amb El 9 Món i aprofundeix a bastament sobre l’objectiu de desenvolupament sostenible número 13: Acció pel Clima.
Si l’any 1972 ja es demanava un canvi de model, ens trobem que 50 anys després “el que predomina és un creixement econòmic i un creixement en comoditats i en disponibilitat de tot i en qualsevol moment”. Això al que ens ha portat, assegura, és que “ni els ciutadans i ciutadanes ni, evidentment, els governs estiguin per la labor”. Quin és el motiu? “Doncs perquè prendre mesures per respondre a aquesta crida als límits del creixement sempre serà poc popular.” Per tant, “hi ha tota la filosofia del que entenem per benestar al darrere. I si aquesta no es canvia, el canvi de model serà impossible”, assegura.
Per poder canviar aquesta filosofia diu que “lamentablement hi haurà un moment que haurà de venir des de dalt. I posa l’exemple del Green Deal, el repte verd europeu, que està donant molt finançament per modificar comportaments en l’àmbit de la ciutadania “per poder canviar la percepció de la gent i la seva sensibilització davant del canvi climàtic”.
Vaticina que els governs al final es veuran encaminats, en qüestió d’impostos, a premiar bones pràctiques i castigar males pràctiques “i em temo que serà l’única forma també”. Però apunta cap a un altre poder molt important, el dels mitjans de comunicació: “Creiem que els mitjans i les xarxes socials hauran d’estar tots treballant a l’una per canviar aquesta percepció.”
I posa exemples de comportaments poc responsables amb el clima, com pot ser la compra en línia: “No és més sostenible: que em portin un sopar a casa cada dia i que una furgoneta s’hagi de desplaçar té un consum de gasolina o un consum elèctric.” Si és elèctrica, “al final també hi ha una central elèctrica que tindrà impacte sobre el clima”. Per tant, apunta, “lamentablement se’ns està venent una societat no encaminada a afrontar el canvi climàtic”.
El forat de la capa d’ozó, ben gestionat
Si bé en la lluita contra el canvi climàtic hem deixat passar molts anys com aquell qui res, no ha succeït el mateix amb el forat de la capa d’ozó detectat a mitjans dels anys vuitanta. Els gasos anomenats clorofluorocarbonats (CFC) eren arrossegats fins a l’Antàrtida i generaven una sèrie de processos que reduïen la quantitat d’ozó que es trobava a uns 25 quilòmetres d’alçada. Aquest ozó ens protegeix de radiacions ultraviolades que són perjudicials per a la salut. “Quan la comunitat se’n va adonar, va començar a actuar. I aquest és un cas de bones pràctiques. Perquè es van començar a produir reunions de caire internacional en les quals primer es va decidir que s’havia de reduir la quantitat i posteriorment que calia suprimir-los radicalment quan van veure que ni caminant a poc a poc arribarien a la meta”.
L’any 1985 20 països van signar la Convenció de Viena per a la protecció de la capa d’ozó. El 1987 ja van ser 43 els països que van signar el protocol de Montréal per reduir-lo en un 50% per a l’any 1999. Però es van adonar que era molt perillós i l’any 1990 van signar l’Acord de Londres, que estipula que cal eliminar totalment els gasos CFC l’any 2000, deixant només la seva utilització per a inhaladors per a l’asma. L’any 1992 ja estaven pràcticament tots substituïts per uns altres gasos que no afecten la capa d’ozó, els hidroclorofluorocarburs (HCFC). “En el cas del forat d’ozó es prenen les mesures necessàries per afrontar el problema i per anar reduint-lo. És un exemple de bones pràctiques”, reitera.
Però hi ha un problema: els nous gasos, els HCFC, afecten el canvi climàtic i, per tant, l’any 2016 es va signar l’acord de Kigali en el qual es va decidir també suprimir aquests gasos i buscar un substitut. “Aquest acord de Kigali va ser molt important malgrat que els mitjans de comunicació no en van parlar, perquè es va produir mentre ja estàvem parlant del problema del canvi climàtic. I el van signar tots els països”, assegura.
Acord per limitar l’augment de la temperatura a 1,5 graus
L’acord de París de l’any 2015 que limita l’augment de la temperatura a 1,5 graus “és ferm”, diu Llasat. Però cal tenir en compte un matís important: “El problema és el camí que cada país ha de seguir per arribar que es compleixi aquest acord, i això és el que no està regulat. No està imposat.”
Per tant, què ha passat? Que la Xina, per exemple, considera que pot seguir creixent fins a determinat any, i l’Índia també. Per tant, “la voluntat dràstica d’escoltar el que està dient la comunitat científica i d’actuar immediatament, es pot dir que no existeix”.
Va ser positiu que se signés, però hi ha els problemes de la Xina i l’Índia; antigament es consideraven països emergents i “avui dia ja no s’hi consideren, perquè estan entre els primers països contaminants i diuen que ells tenen dret a contaminar i a fer tot el que havien fet els països que els van precedir”, apunta Llasat. I aquí rau la discussió sobre com actuar davant d’aquests països i, emfatitza, “dels que ningú en parla, que són aquells països que seran els més afectats pel canvi climàtic i que no s’estan desenvolupant”.
La injustícia climàtica
La injustícia climàtica està directament vinculada a la pobresa. Quan es comença a utilitzar aquest terme és precisament “quan la comunitat científica s’adona que el canvi climàtic tindrà una major afectació sobre aquells països que ja actualment tenen dificultats per tirar endavant”, explica la investigadora. Per exemple, se sap que a la part est de l’Àsia augmentaran molt els aiguats i les inundacions. O sequeres més intenses en zones de l’Àfrica que ja actualment tenen problemes de sequera. Per altra banda, hi ha altres llocs on hi ha incerteses, com a Europa.
El canvi climàtic afecta “regions del món que ja actualment no tenen capacitat de conviure amb els riscos, per tant, la seva capacitat d’adaptació està totalment hipotecada”. I ho compara, per exemple, amb el cas de la pujada del nivell del mar als Països Baixos: “Evidentment és perjudicial, però es faran dics, es prendran mesures que evitaran que l’aigua arribi. Per tant, a Europa hi ha una capacitat d’adaptació que no tenen a altres llocs.” Els països que ja ho estan passant malament pels riscos naturals “en tindran molts més que en l’actualitat; riscos vinculats amb el clima”, assegura.
Una qüestió que també cal tenir en consideració és que dins dels països que tenim capacitat d’adaptació, “aquelles persones amb menys recursos també seran les que tindran menys capacitat d’adaptació, seran les més afectades”.
Posa l’exemple de la pobresa energètica: si fa molta calor, en determinats llocs podem engegar l’aire condicionat, però hi ha persones a les quals els és impossible i fa un incís: “Evidentment l’aire condicionat no és una bona solució perquè requereix un major consum d’energia”; o no tenen la possibilitat de marxar de la ciutat “on fa una calor terrible, per passar les vacances a la muntanya”. Les persones més vulnerables tenen molt poca capacitat d’adaptar-se i conviure amb el canvi climàtic.
Un altre aspecte que cal tenir en compte és la influència sobre l’agricultura. L’augment de sequeres i de la temperatura “afectarà enormement l’agricultura i, per tant, produirà un desplaçament cap a ciutats”. Aquestes persones arribaran a la ciutat amb menys coneixements, amb menys oportunitats i, per tant, “es poden crear cinturons de pobresa més grans dels que ja existeixen en l’actualitat”. I aporta dades: al Mediterrani es compta que cap a mitjans de segle hi haurà uns 250 milions de persones pobres en aigua (que disposen de menys de mil metres cúbics d’aigua a l’any). Vol dir que aquestes persones tindran escassetat d’aigua “i això produirà grans migracions”. Una altra dada a tenir en compte és que a l’Amèrica Llatina per a l’any 2050 es calcula que hi haurà 17 milions de migrants interns com a conseqüència del canvi climàtic.
Els països més vulnerables als efectes del canvi climàtic per si sols no tenen capacitat per invertir en energies netes. Llasat recorda que l’Acord de París, firmat el 2015, preveia aportar diners anualment a aquests països, “però malgrat aquest acord això no s’ha arribat a fer”, perquè els països no es posen d’acord amb el que ha d’aportar cadascun d’ells. Aquest és un dels aspectes que es treballa en les COP, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.
El canvi de model energètic és a les beceroles
Un dels nombrosos i profunds canvis que requereix la lluita contra la degradació del clima és el canvi de model energètic, un canvi que està a les beceroles. Tornem a l’any 1980, quan es va començar a avisar d’una altra problemàtica diferent de la del forat de la capa d’ozó i a causa també de la influència de l’activitat humana sobre el clima: l’augment de la temperatura del planeta per, sobretot, la presència de gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, el metà, etc. Però “realment quan ens comencem a posar les piles no és fins als Acords de París l’any 2015”, reconeix Llasat.
Què ho fa? Doncs que “moure tots els països del món és molt lent, sobretot quan es va en contra tant de l’interès del país com de l’interès del ciutadà, que considera que té una sèrie de drets”. En aquests moments reconeix que “sí que el planeta s’ha començat a posar una mica les botes i a caminar, però estem caminant de forma extraordinàriament lenta”. I és una emergència: “Hem començat a actuar tan tard que ara s’ha de fer radicalment, i radicalment vol dir que a mitjans d’aquest segle el balanç d’aquest augment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera hauria de ser nul.”
I de moment “el balanç encara és d’anar augmentant la quantitat d’aquests gasos d’efecte hivernacle”, perquè hi ha altres països que s’han transformat en grans emissors, malgrat els Acords de París, i malgrat que Europa és el continent que lidera el procés; per tant, “som a les beceroles”.
També anem enrere en el replanteig dels serveis energètics i la seva eficiència? Això canvia molt en funció dels països, admet la investigadora. Reconeix que “és necessari millorar moltíssim l’eficiència i és necessari passar a energies verdes o que no produeixin gasos d’efecte hivernacle”. Aquest model “en alguns països s’està prenent molt seriosament, en altres s’està endarrerint”. I aquí cal dir que “a Catalunya ens estem endarrerint; hem passat de ser pioners farà ja una dècada, a estar a la cua de l’Estat espanyol en el que és la utilització d’energies renovables”.
Entre les capdavanters hi ha alguns països del nord d’Europa i a la cua, l’Índia, la Xina, perquè són països que s’estan desenvolupant molt ràpidament “i malgrat que tenen una mica d’energia renovable no compensa tot el que no ho és”. Els Estats Units és un dels altres grans països que estan a la cua “perquè, en aquest cas, el problema és el gran consum”. És a dir, una qüestió és la generació d’energia i una altra és el consum, “per tant, per molt renovable que hi hagi, com que el consum és tan elevat…”.
L’altre tema que apunta és el de l’energia nuclear. “No és una energia verda, però no és contaminant.” França, per exemple, està col·locant energies verdes però funciona sobretot amb nuclear, per tant, “no hi ha una preocupació important per substituir-la per renovables”.
És inassumible que els països emergents puguin portar el mateix nivell de vida que Occident
M. del Carme Llasat parla de tensió entre desenvolupament i canvi climàtic. A més rendes, més emissions de gasos d’efecte hivernacle, però els països emergents o en vies de desenvolupament voldrien ser i fer com els països rics. “És del tot inassumible que tots aquests països emergents arribin a portar un model de vida com ha portat Occident –que tampoc vol dir que sigui recomanable–. Aquests països hauran de desenvolupar-se d’una forma que tingui molta més cura del planeta”, assegura.
Molts d’aquests països el que necessiten, al seu entendre, és que “internament, en les condicions actuals hi hagi justícia dins del país. I justícia respecte a tots els països desenvolupats que s’estan beneficiant de les seves condicions: les indústries o els interessos comercials que hi hagi”. S’ha d’eliminar, diu, la pressió de guerra, d’extorsió, d’extreure’ls la seva matèria primera.
En segon lloc, donar valor a les poblacions indígenes. Precisament, aquest és treball que s’està fent des de les COP: “Quins valors que durant anys s’han anat cultivant i que tenien cura del planeta i del seu entorn es poden recuperar; perquè viure més feliç no vol dir viure com s’ha arribat a viure a Occident.” I això “es demostra per la quantitat de persones que se senten desgraciades, depressions, suïcidis… No, aquest model no pot seguir”. Per tant, “nosaltres hem de canviar el nostre model i aquests països han d’escollir un model propi” d’acord amb les seves tradicions i valors.
L’estreta vinculació de tots els ODS amb el clima
No només l’objectiu de desenvolupament sostenible 13, Acció pel clima, té relació amb el canvi climàtic. Hi ha una gran transversalitat entre els 17 objectius, perquè les accions pel clima faciliten l’assoliment dels ODS. M. del Carme Llasat en posa exemples molt il·lustratius:
L’ODS 2, Fam zero, aposta per promoure pràctiques agrícoles resilients i garantir sistemes de producció sostenible. “Hem de ser conscients que hi ha determinades plantacions que produeixen gasos d’efecte hivernacle; per tant, hem de buscar l’equilibri.”
Un altre exemple: augmentar regadius. “Evidentment, si jo només penso en l’ODS vinculat al menjar per a tothom o al desenvolupament agrícola, augmento regadius. Però augmentar-los implica que necessito més aigua; potser transvasaments, necessito obra, energia i en el moment en què tot necessita energia, ja estic afectant el clima.” Una solució seria fer determinats conreus que capturin CO2, això estaria mitigant el canvi climàtic.
Pel que fa a la ramaderia, “sabem de la gran producció de metà que genera. S’ha de disminuir aquesta producció de metà; per tant, anem a veure com es pot seguir fent un desenvolupament ramader que sigui sostenible”.
D’altra banda, l’augment de temperatura és un dels riscos més importants de cara a la salut, “però l’aire condicionat no serà la resposta, perquè requereix més energia”. D’acord amb l’ODS que parla de ciutats i comunitats sostenibles, o el de treball per a tothom, “sí, però hem de buscar que afecti el menys possible el clima, perquè no som conscients que afecta la supervivència de les futures generacions.
El primer denominador comú que tenen tots els ODS és el consum energètic; i el segon, l’augment o disminució de la temperatura. Per exemple, a les ciutats resilients, el tipus de material de construcció utilitzat “és fonamental perquè segons el material que utilitzis es pot escalfar molt més la ciutat”. El tercer factor comú és l’emissió de metà.
Finançament, implicació ciutadana i coordinació institucional
Aquests són els tres grans reptes que apunta Llasat per poder tirar endavant els ODS. Pel que fa al finançament, diu que “n’hi ha molt”. Apunta que en caldria més perquè la gent pogués adequar els seus habitatges perquè fossin més sostenibles, millorar les edificacions, instal·lar energies alternatives, “no només finançament per a grans projectes”. Aquí el dubte, subratlla, “és en el repartiment i l’ús que se’n faci”. Assegura que també falta finançament per a l’adaptació dels països o regions “que podem considerar víctimes immediates i més vulnerables del canvi climàtic”.
L’altre factor important és que es necessita major conscienciació de la ciutadania; “s’ha de fer un canvi en els missatges que estem enviant a la població perquè aquesta sigui més resilient i més compromesa amb la cura del nostre planeta i que en sàpiga gaudir; això de vegades també costa perquè implica renúncies per part de tots”.
Finalment, l’aliança entre institucions implica conscienciació “que hem de lluitar plegats per un món millor. Hem de saber guanyar i a vegades, cedir”. Assegura que a vegades hem d’acceptar que “hi ha coses que no ens agraden tant, però tots ens hem de comprometre”.
Els informes de l’IPCC indiquen el camí
Llasat ha participat en la revisió de diversos informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Entre ells, el que es coneix com a informe intermedi d’1,5º (Special report 1,5), que avisa dels impactes que hi pot haver amb l’augment de la temperatura.
L’IPCC alerta en el seu darrer informe que “ja no podem esperar no superar el grau i mig. Diu que se superarà a escala mundial” i que ara la lluita estaria a no passar els 2 graus. Dels treballs d’aquest grup d’experts es desprèn “la creixent injustícia planetària, l’augment creixent dels conflictes bèl·lics al món, l’augment de les migracions i de les dificultats per a la supervivència”. És un informe “objectiu” que transmet un diagnòstic de la situació actual i de quina pot ser en el futur; proposa escenaris i marca camins a seguir. També apunta alguna incertesa, com ara si hi haurà més freqüència d’aiguats com el Glòria.
‘I-change’ i ciutadania
L’equip amb qui treballa M. del Carme Llasat té entre mans actualment el projecte I-change. Es tracta d’una iniciativa europea en la qual participen 16 socis i que té per objectiu “canviar els hàbits de la població de cara al gran repte europeu, el Green Deal”. La ciutadania és al centre del projecte. Es porta a terme a través de la creació de vuit living labs a Europa, Àfrica i Àsia. Un d’ells s’ha situat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La intenció final és veure “com podem fer front a situacions extremes de pluja i temperatura i tot el cicle l’aigua de la forma més sostenible possible”, explica.
El living lab serà un procés coparticipatiu i cocreatiu amb la població per proposar idees i experiments en els quals la mateixa ciutadania hi prengui part. És el que s’anomena ciència ciutadana. És un projecte que “treballa amb empreses, administració pública, ciutadania i mitjans de comunicació. Abasta des de la part científica: modelització de com augmentarà la temperatura, com ens afecten els aiguats a la ciutat, fins a què pot fer la ciutadania. Un exemple il·lustratiu seria el bon hàbit de mantenir la ciutat neta, “això no té un cost energètic i si nosaltres deixem que els embornals del clavegueram estiguin nets, tenim menys problemes, hem d’agafar menys els vehicles per anar a resoldre aquestes incidències, etc. És una cerca de solucions tècniques però també de solucions molt simples”. Les conclusions s’extrapolaran a altres regions i altres indrets del món. Els resultats dels experiments de tots els living labs es compartiran i estaran a disposició del públic. El projecte va començar el passat novembre. El proper 1 de juliol es farà un workshop del living lab per buscar una primera proposta de mesures comuns i després fer els experiments.
La relació entre el canvi climàtic i la pandèmia
La relació que té la pandèmia que hem viscut amb el canvi climàtic “és una relació indirecta”. El canvi en realitat no és només climàtic, “també és ambiental”. I posa un exemple molt gràfic i entenedor: s’estan talant i cremant els boscos de l’Amazònia. Aquesta crema està afectant el clima, “perquè els boscos actuen com d’embornals del diòxid de carboni i, per tant, estan deixant de fer d’embornal”. L’Amazònia brasilera el 1970 va perdre el 65% de selva amazònica (700.00 km2). El gener del 2022 s’havien talat 430 km2. I això afecta la biodiversitat. La fauna es desplaça en veure el seu hàbitat destruït. En aquest sentit, apunta que “s’han trobat ratpenats en poblats de tribus, on no n’hi havia”. Això genera malalties que no havíem vist. Són les zoonosis, les malalties infeccioses transmeses pels animals als humans.
{{ comment.text }}