Laura Lechuga (Sevilla, 1962) és doctora en Química. És professora titular del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i cap del grup de Nanobiosensors i Aplicacions Bioanalítiques a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) de Barcelona i al Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBER-BBN). Durant la pandèmia va desenvolupar un biosensor òptic senzill, de baix cost i ràpid per detectar la Covid-19. L’any passat va rebre el premi en Transferència de Tecnologia dels Premis Nacionals d’Investigació Juan de la Cierva. El setembre passat va participar a la jornada “El repte dels ODS a la indústria com a oportunitat de negoci, també”, que va tenir lloc a Lliçà de Vall.
– Com poden contribuir les empreses en la implementació dels objectius de desenvolupament sostenible?
– La pandèmia està estretament relacionada amb el canvi climàtic i amb la invasió per part de l’ésser humà d’hàbitats que no ens corresponen. Per tant, davant aquesta situació pandèmica i de crisi climàtica ens hem de plantejar, no només a escala de país sinó també mundial, com millorar els nostres processos productius. Totes les empreses s’han de fixar com a objectiu generar uns processos més respectuosos amb el medi ambient, precisament per complir amb els objectius de desenvolupament sostenible. Uns objectius que ja fa temps que estan anunciats, però que amb la pandèmia s’han convertit en més necessaris que mai i ara prenen encara més importància i sentit. Per aconseguir-ho les empreses s’haurien d’acostar més al coneixement científic. Des d’un assessorament provinent del camp de la ciència els seria més fàcil poder dur a terme o complir alguns dels ODS. Els científics hi som precisament per això i aquesta dependència del món científic és una altra de les coses que ha demostrat la pandèmia. Serà realment complicat, però ens estem jugant el futur del planeta.
– Parla de processos de producció. A nivell pràctic, en què es tradueix? Té algun exemple d’algun procés de producció que es pugui modificar per afavorir els ODS?
– Això depèn de cada empresa i dels productes que fabriquin. Hem de pensar que les empreses no es tornaran a construir de zero i s’han de buscar estratègies per tal de modificar els processos sense afectar l’estructura general i interna. Un pilar fonamental és emetre la menor quantitat de gasos contaminants possibles, que en un futur suposarà un greu problema. Un altre dels aspectes té a veure amb els materials que s’utilitzen. Recentment ha sorgit la polèmica dels plàstics: d’aquí a dos anys volen prohibir que hi hagi envasos d’aquest tipus. Aquí cada empresa i negoci s’hi haurà d’adaptar. També cal que es tingui en compte quin és el cicle de vida dels materials que s’utilitzen, no només durant la fabricació sinó també a posteriori, i com es poden reciclar. Sabem que el temps de vida dels productes és molt reduït, gairebé deliberadament. En aquest sentit, es podria allargar la vida d’aquests productes perquè no acabin sent un contaminant més al medi ambient. Totes aquestes adaptacions seran realment complexes.
– La gent pot pensar que hi ha empreses que incorporen científics i milloren materials només per aparentar. Com a consumidors, com sabem que l’empresa realment ho fa perquè vol promoure per un canvi real?
– És molt complicat de saber. L’empresa pot dir “he incorporat aquesta nanopartícula, o aquest nanocomponent, he millorat els processos, el meu producte durarà més”, però pot ser que només sigui façana. Per sort, tenim molts mecanismes de control dels productes que arriben al mercat. Tots aquests sistemes haurien de funcionar correctament per tal que es compleixin les especificitats que diuen que tenen els materials i productes.
– Parlem de la seva investigació. Amb el seu equip està creant receptors biològics per detectar malalties?
– Treballo en un tipus de dispositius que es diuen biosensors, que serveixen per a l’anàlisi o el diagnòstic de malalties. Alhora, també poden mesurar l’índex de contaminació ambiental, fins i tot si un aliment està contaminat o si una platja és apta per al bany. Per tant, tenen diversos tipus d’aplicacions possibles, però el tret característic principal, i el més important, és que són dispositius portàtils. Es pot utilitzar en qualsevol espai o moment i, a més, també es pot connectar amb el telèfon mòbil. Aquesta característica permet que t’arribin avisos si estàs començant a desenvolupar algun tipus de malaltia o infecció, fins i tot càncers. Aquest tipus de dispositius ja existeixen, però no amb l’aplicació que hem desenvolupat nosaltres. El més conegut és el sensor de glucosa que utilitzen milions de diabètics, diverses vegades al dia a tot el món. Aquest seria l’exemple paradigmàtic on ens agradaria arribar. Estem millorant aquesta tecnologia per tal que només amb una gota de sang, orina, saliva o, fins i tot, una llàgrima, es pugui fer una analítica de la persona sense necessitat d’enviar els resultats a un laboratori especialitzat, amb la consegüent espera que això comporta. En el cas del coronavirus estem treballant amb biosensors d’aquesta malaltia per tal que amb una petita mostra de saliva es pugui saber si una persona està infectada o no. Gràcies a la nanotecnologia no només tindrem un sí o no, com tots els tests ràpids d’antígens que tots ens hem fet, sinó que ens indicarà la càrrega viral. Aquesta qüestió és determinant: no és el mateix un test que et diu si estàs infectat que un que et digui, a més, quina càrrega viral tens: si tens una càrrega de 10 a la 6 o de 10 a la 7, és millor que acudeixis a un hospital. Els resultats del nostre biosensor s’obtenen amb quinze minuts. Ara estem millorant aquesta tecnologia per tal de generalitzar-la a tot tipus de malalties. Perquè la pandèmia ens ha ensenyat moltes coses: cues per fer PCR que trigaven hores i dies a donar els resultats, persones que no han pogut anar als hospitals, resultats que han trigat massa a arribar als laboratoris, persones amb malalties cròniques que corrien més risc… les clíniques són molt cares (una colonoscòpia costa 500 euros en el nostre sistema de sanitat públic), per poder interpretar qualsevol resultat necessitem tècnics especialistes… Tots són els efectes col·laterals de la pandèmia. Davant d’això estem treballant en dispositius que et permeten tenir una anàlisi molt fiable, amb només una gota de fluid biològic, i que es pot fer en qualsevol lloc. Són aparells que els pot utilitzar des del mateix metge de capçalera al centre de salut, a la farmàcia, a casa… sense haver de dependre d’aquest laboratori centralitzat, del qual ara mateix depenem pràcticament per qualsevol qüestió mèdica. La nostra tecnologia permetria sostenir el sistema públic de salut i aconseguir que tota la ciutadania estigués ben atesa. Aquest diagnòstic clínic descentralitzat s’emmarca alhora en els objectius de desenvolupament sostenible.
– El futur passa per aquests dispositius portàtils?
– Rotundament sí. El futur passa perquè només col·locant una gota de la mostra del pacient, un fluid biològic, siguem capaços de tenir el resultat en qüestió de pocs minuts. Alguns d’aquests dispositius, que comentava que ja existeixen, són els biosensors de glucosa, que ja estan implantats al mercat. Perquè tothom s’ho pugui imaginar, és un cercle blanc amb punxes que et mesura automàticament la glucosa a temps real i sense necessitar fils. D’aquesta manera és molt senzill tenir totes les dades processades i que t’enviïn un missatge al mòbil avisant si has d’anar al metge. Aquests aparells s’anomenen point of care i són el futur de l’era postpandèmica. Ho necessitarem per tota mena de malalties. Aquestes mostres s’agafen gràcies a un tipus de sensor i un receptor biològic que és sensible només al que tu vols analitzar (d’aquí ve el nom de biosensor). A partir d’aquí, nosaltres hem desenvolupat una tecnologia única que es fabrica a Barcelona: xips basats en nanofotons per detectar el coronavirus. Hem generat dues línies de treball; una que és aquest biosensor per conèixer la càrrega viral (de 100 a 10), que pot detectar totes les variants de la Covid-19 i que ens dona els resultats en quinze minuts. I una altra que és un test serològic que ens diu també si hi ha o no la malaltia, també és quantitatiu i els resultats també apareixen en quinze minuts. Ara mateix tenim les dues tecnologies desenvolupades gràcies al finançament que hem aconseguit a escala europea i els hem donat un nom provisional: Eroica DX. El moment per on passa ara el nostre projecte és la recerca d’inversors o empreses locals que vulguin impulsar i distribuir-la a tot el país. Estem buscant finançament per tal que aquesta tecnologia no es quedi en un calaix. Cal que tothom s’adoni que el diagnòstic del futur passa per un diagnòstic descentralitzat que es pugui fer en domicilis, escoles, centres de salut, urgències, etc.
– I això també facilitaria que els hospitals no quedessin col·lapsats?
– Per una banda, no quedarien col·lapsats com ha passat durant la pandèmia. També seria d’utilitat per a persones amb malalties cròniques que no es poden desplaçar a l’hospital, pel risc que suposa per a elles. Per exemple diabètics, persones amb problemes renals, gent que necessita anticoagulants… Tots ells depenen d’haver d’anar periòdicament al centre de salut i a laboratoris d’anàlisi. Pensem que en el moment que aquestes tecnologies s’incorporin a l’estructura sanitària global facilitaran molt el dia a dia de les persones, sobretot pel que fa a malalties infeccioses, que cada dia n’hi ha més, bàsicament les causades per bacteris. També podríem detectar altres tipus de malalties com el càncer.
– Amb només una gota?
– Si saps quins biomarcadors s’han de mesurar, es podrien anticipar molt els processos cancerígens.
– En quin punt està el projecte ara mateix?
– Nosaltres tenim tecnologies molt madures, que es poden destinar a diverses aplicacions. A més, també hem acabat de crear els biosensors tant per la Covid-19 com serològics. Ara necessitem inversió. Som científics i aquestes tecnologies s’haurien de portar al mercat, però és complicat perquè en aquest país no tenim empreses innovadores. De fet, les PCR es fan aquí, però totes les màquines que es necessiten per aquest procés venen de fora.
– Els polítics estan decidits a fomentar la ciència?
– Tradicionalment hem estat un país on no s’ha cregut en la ciència, fins i tot s’ha inculcat la idea a la societat que els científics “no hi pintem gaire”. A Catalunya s’ha apostat més fort per la ciència, però va ser durant una època, ara ja no. Aquesta aposta per la ciència va per pics i això té conseqüències molt negatives. En un moment en què, en l’àmbit polític, s’aposta per la ciència es creen centres d’investigació, però després canvien les tendències polítiques i no es doten de recursos. La inversió en ciència és necessària, no només la inversió en turisme. Els sous que cobrem els científics en aquest país són molt baixos comparats amb qualsevol altre país del món. En altres regions destinen diners a investigació i aquí nosaltres ens hem d’autogestionar per aconseguir els fons per poder fer recerca científica. Fins ara la ciència ha estat la gran oblidada i s’han recordat de nosaltres amb la pandèmia.
Aconseguir materials ‘millorats’ per fer-los més sostenibles i duradors
– Pel que fa als materials que utilitzen les empreses en els processos productius, com pot ajudar en aquesta qüestió la nanotecnologia?
– És una branca de la ciència i de la tecnologia que ajuda a millorar els materials. Quan treballem a una escala nano el que podem aconseguir és modificar algunes de les característiques dels materials i així transformar-les en propietats que habitualment no se’ls associen, o també millorar les que ja tenen. Un exemple podria ser transformar l’acer en un material molt més resistent i durador. Aquest exemple es tradueix en el fet que si aconseguim fabricar aquest tipus de materials millorats, el producte resultant serà més sostenible a llarg termini perquè podrà aguantar millor les pressions o les temperatures extremes. Per tant, si aquests materials es poden adaptar als canvis s’hauran de restituir amb menys freqüència. En definitiva, repercuteix en benefici de la reducció de la contaminació. Cal buscar aquest tipus de materials millorats, més funcionals, més avançats i que ens permetin complir amb els ODS. Paral·lelament i per aconseguir-ho, reitero la necessitat que el món industrial estigui més en contacte amb el món científic.
– Hi ha reticències? Per què les empreses no fan el pas d’entrar en contacte amb la ciència?
-El problema és més complex. No és només que les empreses no entren en contacte amb la ciència, també és el mateix món científic que no entra en contacte amb les empreses. Els mecanismes que tenim tant a escala local com de comunitat autònoma o nacional no són els adequats per tal que hi pugui haver una entesa. Entre tots hem de fer un gran esforç. La pandèmia ha demostrat que sense la ciència no ens en sortiríem, i potser gràcies a això a partir d’ara serem tots més conscients que el coneixement que té cada branca científica serveix d’alguna cosa. La Covid-19 ho ha posat de manifest i ara potser ens aproparem més. També vull remarcar que la culpa de l’escàs treball en comú que hi ha hagut fins ara no és només de les empreses sinó de totes les parts.
{{ comment.text }}