Desconfiança

Xavier Ginesta

La societat actual viu immersa en la desconfiança. Ho vaig sentir a criticar a Mònica Terribas en un editorial del seu programa, just en tornar de l’estiu. Certament, tenia raó. Aquest passat mes d’agost, la política espanyola ha viscut immersa en l’especulació, la ciutat de Barcelona ha hagut d’afrontar el relat de la inseguretat i a nivell europeu la crisi dels migrants al Mediterrani –que des del 2014 ja ha deixat més de 13.000 persones mortes buscant refugi– tornava a posar contra les cordes la política de veïnatge de la Unió. Per què hem deixat de confiar en els altres?
Desconfiança, agendes paral•leles i obscures. En primer lloc, l’art de la negociació s’ha difuminat en la manera actual de fer política. El cinisme de Pedro Sánchez durant el procés de negociació de la seva investidura, amb el suport imprescindible d’Unidas Podemos (UP), ha visualitzat l’agenda oculta d’un candidat que traça el seu full de ruta pensant més en el rèdit electoral que no en la governabilitat del país. Es pregunta: de quina manera s’aconseguirà més fàcilment l’hegemonia del centre-esquerra espanyol? El PSOE, partit refugi. Tàctica: perseguint la “majoria cautelosa”. Però el líder d’UP, Pablo Iglesias, també és incapaç de valorar alternatives per fiscalitzar l’evolució d’un govern de cooperació progressista sense pensar en els famosos despatxos ministerials. Iglesias només vol colonitzar. Per una banda, perquè és sabedor que un futur Vistalegre III li demanarà passar comptes i el congrés pot suposar la seva caiguda en desgràcia; per altra banda, perquè també és conscient que el sottogoverno està fortament arrelat a un grup de famílies còmplices del turno pacífico i molt difícils d’alinear amb les seves polítiques si la potestas del Consell de Ministres no s’embolcalla també de tons morats.

En segon lloc. La caiguda del govern de coalició entre Matteo Salvini i Luigi di Maio avala la tesi catastrofista sobre el funcionament de les coalicions que tenen els estrategs del PSOE, encara que una flor no fa estiu i la cultura política mediterrània hi té molt a veure. Alemanya no és Itàlia, ni Espanya. Ara bé, en el capítol italià, a Òscar Camps, fundador de Proactiva Open Arms, se l’entronitzarà per la seva tasca humanitària de salvar vides al Mediterrani, però hi haurà qui també li atorgarà el no petit mèrit d’haver contribuït decididament a la caiguda en desgràcia de l’ultradretà i hooligan Matteo Salvini. Sigui com sigui, el drama dels migrants naufragats al Mediterrani i com aquest desastre humanitari ha engreixat l’argumentari de l’extrema dreta a Espanya, Itàlia o a l’est d’Europa també ens situa en una societat on la capitalització de la desconfiança té un enorme rèdit polític. La por del desconegut, la por de perdre identitat. La progressiva destrucció de les classes mitjanes a Occident des de la crisi del 2008 ha fet emprenyar el votant davant la manca d’idees dels partits que abraçaven l’statuo quo i l’ha convertit en recelós de tots aquells nouvinguts que podien ocupar-li les seves parcel•les de benestar.

En tercer lloc, la seguretat de les nostres ciutats també té a veure amb les percepcions. Barcelona ha entrat a l’agenda mediàtica perquè ha estat la ciutat de l’Estat on més s’han incrementat les denúncies de fets delictius en els darrers cinc anys (22,3%), molt per sobre de Madrid (8,5%) i Palma (10,7%). Els veïns desconfien de la policia, que no creuen que sigui prou eficaç; alguns estats avisen els seus ciutadans, ara turistes a Barcelona, de l’increment de la perillositat. Els veïns desconfien dels migrants nouvinguts, ja que no saben si engreixen les llistes de furtadors o, simplement, busquen un lloc millor per viure pacíficament. Però, Barcelona ha quedat presa per la desconfiança i la percepció d’inseguretat acaba sent més preocupant que la realitat de les estadístiques (més de la meitat dels delictes són furts sense violència). La bona notícia, però, és que els emprenedors mantenen la confiança en l’ecosistema innovador de la capital: per primera vegada, aquest 2019, Barcelona entra al Global Startup Ecosystem Ranking com una de les 30 millors ciutats del món per començar un negoci.

Certament, l’economia i la política tenen en molts moments recorreguts divergents. Però, malauradament i al final, l’economia –que també té molt de sensacions i percepcions– s’acaba empeltant del que passa a la política. Si Barcelona, i també Catalunya, volen continuar sent motor de canvi i prosperitat fa falta que desterrem una desconfiança que, per cert, tampoc no és gens amiga de l’estabilitat dels mercats.